Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d'ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una "región" bilingüe amb un "idioma oficial único". Dit d'altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat. M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Als documents mai no hi ha fills de puta. I Déu sap que són incomptables

Autor: Max Aub Mohrenwitz (París, 2 de juny de 1903 - Ciutat de Mèxic, 22 de juliol de 1972), escriptor hispanomexicà.

Font: Campo de los almendros (1968). Segons la Eikipedia: "En México, en efecto, escribió la mayor parte de sus obras, entre las cuales destaca la serie de seis novelas —una cumbre narrativa sobre la Guerra Civil Española— que lleva el título general de El laberinto mágico. Está formada por Campo cerrado (1943), Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) y Campo de los almendros (1968)."

Context:
—Es una revancha —apunta Cuartero, que, quién sabe por qué, empezando por él mismo, está de buen humor— del Norte contra el Sur, de Aragón y Cataluña contra Castilla la Nueva. No me miréis así. Los castellanos y los andaluces prohibieron durante siglos a los catalanes ir a América, ahora se vengan...
—No hagas chistes.
—No los hago. Lo que sucede es que así se escribe la Historia: a base de recuerdos e ideas, tan faltos de base, o tan falseados los unos como las otras.
—Los documentos no mienten —dice Templado.
—Sólo se refieren a lo económico. Y también mienten. O a la alcurnia. Y ahí, ¡para qué os cuento! Que si fulano fue hijo de perengano... En los documentos nunca hay hijos de puta. Y Dios sabe que son incontables.
—¿Entonces?
—Los únicos documentos fehacientes: las novelas.
—¡Pero si son cosas inventadas! —aduce, candoroso, Juanito Valcárcel.
—Por eso: por lo menos tienen como base una cosa real: la imaginación.