Continua fumant. Podem esperar

Autor: Funerària Fontal (Manresa).

Font: Vist al Twitter del Josep Maria Ganyet.

Només són teves –de veritat– la memòria i la mort, la memòria que s'esborra i desfigura i l'ombra de la mort que espera

Nota: Panero va morir abans-d'ahir a 71 anys. 


Autor: Juan Luis Panero Blanc (Madrid, 9 de setembre de 1942 - Torroella de Montgrí, 16 de setembre del 2013), poeta espanyol.


Font: "Sólo son tuyas -de verdad- la memoria y la muerte...". A: Testamento del naúfrago (1983).


Poema complet:

Sólo son tuyas -de verdad- la memoria y la muerte,
la memoria que borra y desfigura
y la sombra de la muerte que aguarda.
Sólo fantasmales recuerdos y la nada
se reparten tu herencia sin destino.
Después de sucios tratos y mentiras,
de gestos a destiempo y de palabras
-irreales palabras ilusorias-,
sólo un testamento de ceniza
que el viento mueve, esparce y desordena.

Als meus amics: Ja he fet la feina. Per què esperar?

Nota: Nota de suïcidi. La traducció és meva (no sé si és la millor opció).

Autor: George Eastman (Waterville, 12 de juliol de 1854 - Rochester, 14 de març de 1932), empresari estatunidenc, fundador de l'Eastman Kodak Company i inventor del rodet de paper, que va substituir la placa de cristall, amb la qual cosa va aconseguir posar la fotografia a la disposició de la gent del carrer. (Viquipèdia).

Foto: Viquipèdia.

Font: Vist a El Café de Ocata.

Context: In 1932 George Eastman, the 77 year old entrepreneur who established the Eastman Kodak Company, popularized the use of roll film, and brought photography to the mainstream, found himself in declining health. Suffering from lumbar spinal stenosis, a narrowing of the spinal canal that can lead to considerable back pain and difficulty walking, Eastman was depressed and increasingly disabled. On March 14th, he committed suicide by firing a single gunshot through his heart. An act as brief, and to the point, as the note he left behind. It read:

To my friends

My work is done

Why wait?

GE

T’escric des d’ací, molt lluny de casa. La pluja va mullant els vidres bruts del bar estrany on, ara, em trobe esperant un got de vi i un poc d’engany. No tinc més solució, ja ho saps: l’engany. I m’ompliré tot d’ell, per anar vivint, per anar aguantant, per anar estimant

Autor: Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), cantautor i actor valencià.


Cançó completa:

Estimada Antònia:

T’escric des d’ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d’engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l’engany.
I m’ompliré tot d’ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T’he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n’he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L’hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu “cuarto”
ha estat malalt.
La grip, coses molt d’ara,
ja saps… l’hivern.
Fa més d’una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L’any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps…
lluny de casa,
allò que no s’oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.


Font: Vist al bloc Des de la Mediterrània, on diuen: "Amb aquesta Carta a casa, l’Ovidi Montllor (1942-1995) ens apropa una mica a aquelles persones que han d’emigrar, deixant la casa i la família, per poder-se guanyar la vida i alimentar els seus. Podeu escoltar aquesta cançó al seu disc Crònica d’un temps (1973).

Esperar a ser estimat per una dona que no t'estima és un dels plaers més grans que aquest món ens pot regalar

Autor: Jorge Loriga Torrenova, conegut com Ray Loriga (Madrid, 5 de març de 1967), escriptor, guionista i director de cinema espanyol. 

Original: Esperar a ser querido por una mujer que no te quiere es uno de los placeres más grandes que este mundo puede regalarnos. [ES]

Font: De la novel·la Ya sólo habla de amor (Alfaguara, 2008). Vist a Wikiquote.

Ai, de tant d'esperar, quin conhort!/ Que deixi de bufar la ponentada/ que ens ha estripat les veles i la sort,/ i ens ha deixat la Nau desarborada!/ Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!

Autor: Frederic de l'Empordà, pseudònim de Frederic Pujulà i Vallès [Frederic Pujolà i Vallès] (Palamós, 1877 - Bargemon, Provença, 1963), esperantista i escriptor.

Poema complet:
Ai, de tant d'esperar, quin conhort!
Que deixi de bufar la ponentada
que ens ha estripat les veles i la sort,
i ens ha deixat la Nau desarborada!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!

Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Que tornin a bufar vents de mar lliure,
que no hàgim de pensar sempre en la mort,
i que puguem morir pel goig de viure!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!

Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!
Que el buc de nostra Nau, malgrat tot, suri;
que un brau pilot el dugui al pairal port,
i un mestre d'aixa bo ses nafres curi!
Ai, de tant d'esperar, quin desconhort!

Font: Tal com diu el Didac López: "El 1949 [Frederic Pujulà] guanya l’Englantina d’Or (el premi a la composició patriòtica) en el Jocs Florals de l’Exili celebrats a Montevideo, amb “Ai, de tant esperar!…”" Poema vist a la revista La Humanitat, 2a època, núm. 115, del 30 de setembre de 1949.

Nota: Bones festes.