El pitjor enyorament és l'enyorament d'un mateix, enyorar-se d'un estadi passat de la història d'un mateix, car és una pèrdua absoluta de temps, sense cap excusa, cap guany, i amb tots els inconvenients i perversitats que arrossega.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

Foto: Carles Fargas.

Demà ja no seré jo. Fa venir-me salivera.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Poema complet:

-DEMÀ JA NO SERÉ JO.
Fa venir-me salivera.
Res hi ha tan exitant
com passar a ser un altre,
a passar a ser un altre ser.
Així dia, rera l’altre.
-Com va ser que començà...
-Va ser just una pensada:
jo no era absolutament
més que una criatura
de la tribu, del ramat,
és a dir: no era res.
Per tant, fer la prova d’un
altre res era ben lícit.
I ha estat meravellós,
car no es tracta de no ésser
o de ser un disbarat.
Aquí el tema és el canvi. 

Font: Certituds immediates. Barcelona: Empúries, 2007.

A ell no l’havien convidat a la vida. Es va haver d’amagar sempre, tapar-se la cara. D’ell només en quedà una taca de sang fresquíssima, un sexe sense estrenar i unes ales cansades, plenes de pols

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "A ell no...". A: Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.) Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.

A ell no l’havien convidat a la vida.

Es va haver d’amagar sempre,

tapar-se la cara.

D’ell només en quedà una taca de sang

fresquíssima, un sexe sense estrenar

i unes ales cansades, plenes de pols.

La letargia, la tarda, la pluja, la pena, l'esfondrament general, el neguen tant a un, que un s'aferra, a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor, brufada d'esperit

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Si una tarda...". A Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.) Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia. Vist al bloc Si dubto és que sóc, si penso és que sóc.

Poema complet:


    Si una tarda
    plou la tristesa i lluen sota el baf
    les carrosseries dels cotxes, tot creuant
    els semàfors, el fang i el fàstic
    de la ciutat humida;
    si una tarda
    un surt cansat de fer feina i plou,
    i plou la tristesa i plou tant que els cecs
    s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
    com pot un aguantar els ulls de les nines
    boges, els ulls de les nines lletges!
    La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
    l'esfondrament general,
    el neguen tant a un, que un s'aferra,
    a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
    brufada d'esperit.

Amics, anit, perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir... que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata; i, com cal, traçar-me uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Amics...". A Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.) Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.

Poema complet:

Amics, anit,
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir…que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament,
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles -gessamins, donzelles, libèl·lules-
i tantes d’altres coses -escenes casolanes,
familiars, escenes de violència-,
anit, doncs…

Un bell càncer, dic jo, dins la boca potser m'haurà crescut talment una gardènia, per haver parlat massa

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Si arrib a ser vell...". A: Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.). Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.



Poema complet: 

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m’haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d’experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
dels records, de records d’amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...

La felicitat es produeix quan sortim a buscar alguna cosa, estant perfectament preparats per no trobar-la, i la trobem, ben conscients de l'atzarositat del fet

Nota: Em pensava que això del Dia internacional de la felicitat era broma.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 




Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

Tothom diu que la infantesa és feliç, i és així, però no pel que interpreten. És feliç senzillament perquè el cap li funciona

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: Els estats de connivència. Barcelona, Empúries, 2001.

Context:

Aberració suprema:
no voler conèixer els somnis,
que són la redempció.
No res més em cal per viure.
Tant si resto a confegir
aquells mots que fan els versos
com si surto pel quintà;
tant si deixo que m'endugui
el son cap al seu domeny
com si sense cap defensa
desafio l'Univers;
els preceptes són idèntics:
els que indiquen als zebús,
als merlots o als óssos panda
quin és el capteniment
que els escau. És meravella
una tal col.lusió.
Però els somnis se n'escapen:
són la llibertat real.
Tocar l'orgue i el mateix orgue
són fets grans, excepcionals,
que susciten reverència,
però els somnis ho són més
i a mi em fan molt més efecte.
Sóc misantrop? No, no, gens:
no menystinc la resta d'homes,
car em menystindria a mi,
però no són tolerables,
tal com són, ara mateix.
Demà, quan trobin els somnis,
tornaran més passadors,
però mentre això no passi
no res no servirà per
gosar entrar en la saviesa,
car llurs somnis han de ser
correctius i pedagògics,
com els meus, sense unió
amb allò que faig de dia.
Res no ens nega deduir
que els records dels nostres somnis
estan disposats per blocs,
estratificats com roques
i que per trobar els primers
cal gastar els que estan sobre.
Per tant cal somniar molt
per remoure aquests més fondos.
Dic això, perquè jo tinc
un record de primera hora,
de primera magnitud,
i no ha sortit mai fora.
Algun dia hi arribaré:
cal que dormi més encara,
tot el temps que aguanti el cos.
No té mèrit de fer coses:
la valor rau en pensar
pensaments fora de mida
i això ho permet només
el trencat que fan els somnis,
que són coses formidables,
tant que encara hom no sap
ni què són. Som massa joves.
Noves generacions
de les noves són precises...
Però un dia arribarà
que sabrem com funcionen.
Jo ja ho sé, almenys un tros.
De moment, a mi em sadolla.
La doble virginitat
és allò que fa que els somnis
siguin esperançadors,
atractius més que altra cosa.
D'una banda són tot meus
i de l'altra, no cap savi
ha pogut potinejar
un espai tan ple de gràcia.
Aquestes condicions
just es donen en aquesta
meravella. Un baluard
totalment inexpugnable.
Deu haver-hi algun tresor
escondit que no conegui?
No. Just n'hi ha un i és:
el treball ignot dels somnis.
En la vida, tenim ob-
sediments, trulls i tràfecs,
episodis coherents,
significatius del dembre
o designi de la ment.
Tanmateix, hi són tractats
amb més seny i més justesa
en els somnis. Sobretot:
galanesa i tolerància
són atots que només ells
poden exhibir entre el públic,
tot deixant la pesantor.
Resituen, purifiquen
tots aquells obsediments
que tenim durant el dia,
quan pensem d'una faiçó
esquifida i miserable.
El que fem diürnalment
ho fem tot de rebot, d'esma,
ben automàticament.
Quan em trobo amb l'oliera,
el que passa no són més
que batzacs i bufetades.
Revisat, això mateix
per l'astúcia dels meus somnis
pren aspecte condecent
i respon al que volia
i en surto revifat.
El dormir i potser el somnis
són molt útils per trencar
les posicions de l'ànima.
Ara: cal que hi sigui present,
totes vint-i-quatre hores,
una clara voluntat
de voler que ella canviï.
Sense això i el comport ferm,
general, durant el dia
no hi ha cap canvi: res:
la ment resta presonera.
Sense això, podem passar
quaranta anys dins la brutícia
o quaranta, embetzolats.
D'una banda, hom implanta
ja els ovaris. Excel.lent!
I de l'altra, hom cavil.la
sobre la formació
de big bangs altres que el nostre.
Jo estaria més content,
podent veure la meva ànima,
resplendent al monitor,
com la veig en els meus somnis,
alguns dies, pocs, ai las.
Si els somnis es componen
ells mateixos molt millor
de com jo podria fer-ho,
¿per què no podem pensar
que el que hom diu la meravella
de les coses naturals
no prové de llei idèntica?
Un fet ben concloent és
que s'aprèn més amb els somnis
que no pas estudiant
o tenint tracte amb gent sàvia.
Jo que mai no he sopat,
que d'on pouo tanta força?
De tractar només amb mi.
M'imagino la memòria
com un llac viu, palpitant...
Dormint, s'alcen breus tempestes,
que sacsegen el conjunt.
La matèria que s'enlaira
són els somnis que tenim,
que és allò més apreuable,
d'un valor just absolut.
Tothom diu que la infantesa
és feliç, i és així,
però no pel que interpreten.
És feliç senzillament
perquè el cap li funciona,
no ha estat paralitzat,
és a dir, perquè és més sàvia.
Avui cal recuperar,
amb procediments mecànics,
un estat intel.ligent.
Per això tenim els somnis.
Trobarem salvació
en els somnis, si encara
tenim temps. Però no és
qüestió de temps. És tota
una cosa diferent:
és voler veure el que hom mira.
I caldria distingir
entre els trucs de les novel.les
i la nostra facultat
de crear-nos ordits, trames.
La imaginació
dels adults no interessa.
Sí, per contra, l'entrellat,
que implica un escenari.
De moment, en coneixem
dos: el de l'infant quan juga
i els creats en somniar.
No sabem per què això passa.
Hom no ha estudiat
els invents de la infantesa,
menys encara aquells dels somnis.
L'error és no oblidar
les ferides. Com podríem
fer-nos veure que no ho són?
No és mica raonable.
Fins després d'haver entès
el causant, no volem fer-ho.
El remei per endurar
l'enuig són, és clar, els somnis,
que permeten comparar
la misèria i la grandesa.
No hi ha màgia al carrer,
menys encara en les xicotes,
menys encara en els infants.
En el circ, és grosseria.
I les execucions,
quan es feien a la plaça
en tenien ben igual.
On n'hi ha, és en els somnis.
Convé molt de distingir
el comport dit psicològic,
que serveix per alternar:
és el que usen les madones
i els filòsofs i els mossens,
del comport que funciona
quan aquests éssers són llunys
i també el comport dels somnis.
Són les tres modalitats
automàtiques de l'ànima.
L'ànima és preexistent?
No ho és, però ho sembla,
si pensem què fa de nit,
o de dia, en els somnis.
La felicitat rau, és,
en els somnis. Una cosa
tan explícita, per què
no es practica i s'encoratja?
Cal menjar, dirà un garrí.
És ben clar que no somnia.
És la gregarietat
que el domina. Un titella.
La idea no és fer
ni cap monstre o superhome:
basta usar el que ja tenim:
són els somnis, no com eina
ans en si: no hi cal tocar
res de res. Només caldria
observar-los de debò,
no deixar d'estudiar-los.
Qualsevol altre progrés
és gran pèrdua d'energia.
Els conflictes de carrer,
menys encara els acadèmics
no són dignes de contar,
ni tan sols en poesia.
Són els somnis el que cal
divulgar d'una vegada.
Irresponsabilitat.
Això no és la peanya
de la vàlua o bé
la condició dels somnis.
Ben mirat, el ruminar
és el que és irresponsable,
miserable de no dir,
doncs es mou dins la misèria.
Il n'en rêve pas, la nuit.
Això no són pas els somnis.
-Existeix el bé absolut?
-Ben segur: són alguns somnis.
Són uns fets o accions
del tot lliures de les regles
que administren l'Univers.
No són cosa imaginària,
talment un concepte, un Déu,
ans viscuda i ben palpable.
I són causa d'un plaer
vast i sense cap esquerda.
-I com és que no ho són tots?
-I depèn de la faustesa,
depèn de la voluntat
que hi posem durant el dia.
-No podrien influir
aquests somnis impecables
en la vida de desperts?
-Lamentablement s'esborren.
El truc de fer el desmenjat,
quan de fet la cobejança
és allò que ens envileix,
és un pas, però minúscul,
que no ha servit per a res.
Ni els temples ni la música
no ens han aturat pas
a portar els negres a Amèrica
o cremar els jueus en viu.
Jesucrist és una broma.
Si volem de corregir
la misèria que ens atia,
el millor procediment
és anar de dret als somnis.
Els occidentals pensem
que Crist va venir a la Terra
per donar-nos drets, raons,
per tal de considerar-nos.
I no ha servit de res.
No podem estar orgullosos
del que som o del que fem.
És en el treball dels somnis,
que és cosa universal,
on rau la sobirania,
l'honor i la dignitat.
Què ho deu fer que en molts de somnis,
quan fugim tan lluny, tan lluny,
quan s'acaben, tenim esma
de conèixer on ens trobem,
després de tornar del tràngol
o del gran terrabastall?
Absoluta meravella!
Per què són tan escaients?
Tot és útil: de primer
corregeixen les idees:
tot allò que ens fa glatir:
no pas per interpretar-les.
Després ve el plaer absolut:
les pel.lícules mai no vistes,
impossibles de perfer
amb els estris d'avui dia.
Finalment són la caució
garantida contra el tedi.
Per esdevenir humans
no calgueren teories
ni creences. Per fer un pas
més, cal començar a entendre
tots els somnis, llurs mandats.
No val res allò de dia.
Observar el comportament
dels humans és raonable.
Més ho fóra estudiar
els motius de la conducta,
que només podrem saber
comparant conducta i somnis
i que siguin el patró.
L'objectiu secret dels somnis
és crear una xarxa lògica
entre els fets que han afectat
tot o part del mecanisme
i la integralitat,
però això és secundari.
Marx i Engels van errar
en donar una importància
exclusiva al procedir
raonable, dialèctic,
de la ment, quan és del tot
el contrari. Una prova
són els somnis, tan reals
com els xiscles, la garola
de les dones al mercat.
Tret d'això, un artigaire
català rumina i sent
una quantitat de coses
ignorades fins avui,
però actives, productives...
El que passa al català
passa a tots. No hi ha dubte.
Mentre no entenguem això,
no entendrem res del nazisme
o fenòmens similars.
La cultura és un aspecte
secundari en els humans.
Un nadó deixat als boscos
o bé en un illot soliu
no sabria de fer randa,
però els somnis -el teixit-
fóra exactament idèntic
al sistema que tinc jo.
No cap de les meravelles
inventades fins avui
no pot comparar-se als somnis.
Són bellesa terminal:
no fretura ni per pensa
de cap justificació,
 i a més és gratuïta,
com si hi hagués un déu bo,
escondit per dins la boira,
que ha volgut fer-nos regal
d'aquesta alta meravella,
que no ens mereixem per res.
El taxista pot ser imbècil,
però l'hi han de guanyar
tots els professors d'Història:
tenen barra d'explicar
la derrota a Waterloo,
com un químic una cèl.lula.
Hom observa aquests dos trets:
no hi ha cap dels efectes
que sostenen els relats.
Tanmateix, són atractívols,
mil vegades més gentils.
I segon: l'inexplicable:
hom hi crea indrets, actors,
sense cap lligam simbòlic
amb la vida que hem viscut.
Tot creació absoluta,
sense cap connexió.
Els pecats es fan de dia
i naturalment forçats.
Ben mirat, no són gran cosa
ni tan sols mirats en si.
Això a part, hi ha la culpa,
que és allò més dissortat
que esdevé a la nostra espècie.
I és molt miseriós,
car el càlcul no és fàcil.
Avui ja comença a ser
ben ridícul que les dones
no barrinin sinó això,
segons mostren les pel.lícules.
Al contrari, és de nit,
quan perfem els millors somnis
i aquesta activitat,
natural i ecològica,
guanya a les rotacions
dels estels per les galàxies
-que també són naturals-
i a més té l'avantatge
que la disposem aquí,
econòmica i falaguera,
i cobrem d'immediat.
Per aquí hom diu que el sexe
s'hi podria comparar,
i no compten els impostos.
No parlem d'altres plaers,
com el vici de la droga,
que primer cal de comprar-la.
Sectes, clubs, religions
ja pertanyen al subsòl
del que és innominable,
la brutor de l'Univers.
Consciència és com els somnis,
però més elemental,
talment com els jocs de dia,
que també són limitats,
car responen, com el sexe,
a les regles socials,
que són sempre reductives,
repressives i banals.
Cada sessió de somnis
te un estil determinat.
Poden canviar els temes,
poden ser molt diferents,
però si el to és sofrença,
tots seran contaminats.
Els grans somnis, que apareixen
de seguida que portem
una vida mig pautada,
tracten temes molt viscuts
que la nostra intel.ligència
ha mirat de situar
de faiçó afectiva, sí,
i també intel.lectual.
Són aquests que produeixen
aquells somnis tan preats.
Déu podria revelar-se
en els somnis i no ho fa.
I la intel.ligència
és un mal sentit: no pot
ser una eina fiadora.
Menys encara, com és obvi,
amb cap dels sentits corrents.
Això em prova, i de sobres,
que és un inexistent.
Del sunyer, àdhuc els savis,
hi han vist només respit,
guariment, repòs i folga.
És així, però és més,
molt més: produeix els somnis.
Els han vist i no ho han dit
o no han sabut com dir-ho...?
Tots els somnis són granment
realistes i ferotges:
no perdonen cap desmai,
cap feblesa: la retreuen
i en fan gran narració:
no són gens oportunistes.
Si de dia no hem buscat
la faustesa sense ambages,
ja sabem prou que de nit
pagarem el preu que toca.
L'extraordinari és
no l'assumpte o la textura,
en els somnis, qualsevol.
No. És ocasionar-ne
un resum, en un instant,
i alhora comparar-lo
amb allò que he fet ahir.
De vegades és ben obvi,
però molt sovint, i molt,
no hi veig cap ressemblança.
L'estat d'ànim, fins avui,
és el que ho explicaria.
Aquí és on té interès:
d'un estat d'ànim crear-ne
una tal narració.
Una bona part dels somnis
s'originen a partir
del record d'un camarada
-conegut molt o poc temps-,
però que tingué la gràcia
de cridar el nostre interès,
que pot ser només l'enveja.
L'episodi pot estar
sebollit, sense cap vida.
I això fa suposar
que en portem un gran dipòsit.
Fins aquí, tot és banal.
El que et fa restar de pedra:
l'escenificació,
l'escenari, el paisatge...,
retocats a l'infinit.
Una cosa que de dia
pot semblar-s'hi de molt lluny:
quan l'anell d'una velleta
de cop sobte ens duu a mirar
aquell colomar, aquell dia...
Però això dura un segon.
No sabrem mai el que passa
de debò dins el cervell.
De primer, tenim la vida
que hom diu emocional
-tota classe d’estats d'ànim,
sobretot: la por i l'amor
-ni de molt en exclusiva-,
que per qualsevol raó
deixa petja en la nostra ànima.
Després ve el record -o no-,
i el càlcul -de llargada
curta o llarga, inconstant-.
Finalment, vénen els somnis,
que recorden just això,
però no de la manera
que ho podríem recordar.
I aquí està la meravella.
I el gènere exclusiu
sempre és la narrativa.
El més singular, però:
l'absoluta coherència,
dins la transformació
d'aquests episodis bàsics:
no res de meravellós
i menys de surrealista.
I l'explic no s'ha trobat,
perquè no hom vol trobar-lo.
Que això em passi a mi,
no pot ser una cosa certa.
Deu passar a tothom, segur.
Comparant la narrativa
amb els somnis, són comuns
els aspectes més insípids,
del tot circumstancials.
Tret d'això, tot més flòria,
L'esplendor de l'absolut,
el podem trobar en els somnis.
Cal lluitar contra aquells somnis
que no siguin complaents,
escaients amb bella traça
per al fi que m'he traçat
de no caure en infaustesa,
cretinesa o afinitat
amb les àvoles ribaldes
que dibuixen els grifons,
les harpies, a la roba
dels coixins dels balancins
i als capçals de les llitotxes.
Tenir somnis depurats,
és allò que haig de pretendre
ara que he arribat al cim.
Fóra molt recomanable
incitar a practicar
la luxúria a fora d'hores;
reservar tota la nit
a dormir i a somiar.
Cremar els llits de matrimoni.
Un humà viuria més
tornaria molt més savi,
gaudiria del plaer
de poder contar-se els somnis.
Aquest moble és del passat,
obsolet, car just servia
perquè els reis tinguessin fills,
per salvar les dinasties.
 

—You believe and I believe.../ Qui serà més llest dels dos?/ —Tot depèn de com t’ho miris.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: Els estats de connivència. Barcelona, Empúries, 2001.

Un fet ben concloent és/ que s’aprèn més amb els somnis/ que no pas estudiant/ o tenint tracte amb gent sàvia.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: Els estats de connivència. Barcelona, Empúries, 2001.

En totes les llengües hi ha quantitat de mots i expressions que indiquen el concepte de la temperància i la voluntat de ser temperats. I totes les religions no diuen altra cosa. És ridícul, per tant, dir que esdevenir assossegats no costa res: és un acte contra natura, contra la natura de la intel·ligència. I és la cosa més cobejada

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 

Context: Una de les característiques més segures i singulars, i que no cal demostrar, de la intel·ligència és la immoderació, la no temprança, la no temporització. Un lleó, per exemple, és temperat per natura. La prova irrefutable del que dic és que en totes les llengües hi ha quantitat de mots i expressions que indiquen el concepte de la temperància i la voluntat de ser temperats. I totes les religions no diuen altra cosa. És ridícul, per tant, dir que esdevenir assossegats no costa res: és un acte contra natura, contra la natura de la intel·ligència. I és la cosa més cobejada. Si fóssim realment valents, planerament no voldríem ser intel·ligents de cap manera i, si això no pot ser, destruir-nos d'una vegada. Aquest és el conflicte.


Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

Foto: Carles Fargas.

La mort i els somnis són les úniques coses belles que produeix l'Univers, que jo conegui

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 

Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

Foto: Carles Fargas.

La solitud és una manera de ser: no pas la voluntat de ser un solitari per algun motiu trivial. I n'hi ha. És una mena de perversió, com un que camina rancallós, només perquè s'ha posat de moda

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 





Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

—Hom pot viure sense fe,/ sense amor, sense esperança?/ —No tan sols hom pot —i tant!—,/ ans és molt recomanable,/ si hom vol ser un ser condret./

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 


Font: Els somnis, Barcelona, Empúries, 2003, p. 98. Vist a "Miquel Bauçà i els somnis", de Damià Bardera Poch. (Núvol, 16/02/2013).


Foto: Carles Fargas.

Perdre guerres. Hom diu que els catalans sabem perdre, que som bons perdedors. Jo ja he viscut tres guerres perdudes: la de l'Ebre, la de la Transició i ara la dels ordinadors. Aquestes dues darreres no calia de cap manera perdre-les, sobretot la del Windows. És ben bé el vici de perdre

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 





Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

Per Déu tinc només la tècnica; per cultura, el meu cervell. De la resta, en prescindeixo

Nota: Avui fa 73 anys que va néixer Bauçà.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 

Poema complet: 
Els ancestres, la buscaren
endebades i l'error
rau del tot en el mal mètode,
comprensible en aquell temps,
amb llurs tècniques primàries.
Ignoraven el cervell,
però bé que l'intuïen.
Els déus són projecció
del neguit i del desordre
produïts per no saber
res del funcionament
d'aquest òrgan-meravella.
L'apaivagament vindrà,
com si res, quan puguem veure
com treballa i com és que
és tan extraordinari,
-qui ha fet totes les lleis-
que és capaç de consentir-nos,
consentit que pugui dir:
'no hi ha Déu ni natura
ni cap més perversió.
Per Déu tinc només la tècnica;
per cultura, el meu cervell.
De la resta, en prescindeixo'.  

Font: "Reconciliació". A: Els somnis. Barcelona: Editorial Empúries, 2010. Citació vista al seu Twitter i poema complet al mateix llibre.

Si apreuo la catalanitat és per necessitat; en el sentit que també és necessari el fetge. Ambdues coses no són optatives

Nota: Avui fa 73 anys que va néixer Bauçà.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 

Citació més llarga: Si apreuo la catalanitat és per necessitat; en el sentit que també és necessari el fetge. Ambdues coses no són optatives. Això no vol dir que no pugui apreuar aspectes d'altres tribus. I també menystenir. Això ho puc fer, és bell de fer-ho i potser també és necessari.

Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010. Citació vista al seu Twitter i context al mateix llibre.

Potser l’estultícia coincideix amb l’autocomplaença generalitzada

Nota: Avui fa 73 anys que va néixer Bauçà.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 

Citació més llarga: De vegades, ni l'estultícia pot atenuar, en mi, el tedi metafísic.
L'estultícia i el mal ordinaris -constants i empedreïts- són una mateixa cosa. Com l'Univers, que també és dolent i beneit alhora. També com ell són eterns i indestructibles, probablement.
Potser l’estultícia coincideix amb l’autocomplaença generalitzada.
Enfront del confort de la mirada complaguda del veïnat sobre les coses, el poeta té dret a embellir, transfigurar, allò que cregui més convenient per al seu maneig exclusiu. En definitiva: mai no podrà compartir el confort de l'estultícia.
¿D'on em deu venir que tingui tan viu el sentiment de l'estultícia, la bellesa...?

Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010. Citació vista al seu Twitter i context al mateix llibre.

Tenir una pàtria —amb la seva forma visible d'un Estat— és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Citació més llarga:

L'APATRICITAT

Tenir una pàtria —amb la seva forma visible d'un Estat— és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma d'una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne.

Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa. Una tribu ha de tenir una pàtria, si més no per gomboldar els poetes i poetesses que apareixen en el seu si, concretament per respectar-los llur llenguatge i perquè coneixen millor les regles de llur tribalitat (trivialitat)... Que sigui precisament el contrari és només una manifestació del Mal. A la Bíblia, el fenomen és explicat abastament. Comprenc que nosaltres rebutgem sistemàticament el tribut de sang que cal per tal de construir-la. És bèstia, aquest impost, però sembla que no hi ha altre remei, que el Mal imposa. I cal ser obseqüent amb el Mal.

Dulce et decorum est pro patria mori. És poc, molt poc. Cal fer més. Cal occir els enemics, ser intolerants. El pitjor de néixer en el si d'una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo. També té avantatges, però jo, personalment, hauria preferit les coses arranjades.

L'anticatalanisme. És un tema que a Amèrica interessaria qualsevol scholar, donada la seva complexitat i exotisme, com a tema d'estudi.

En el fons, els fundadors, promotors i conservadors-mantenidors de l'anticatalanisme han estat i són catalans de soca-rel, ben raçuts: amb la cara ampla.... prenguin la forma que vulguin: de mossens, d'anarquistes, de feixistes, de comunistes... Quant aquest segon ítem, lamentablement, no és gens original: en totes les comunes es produeix el mateix fenomen, que no pas per la seva extensió deixà de ser misteriós. Una explicació molt ad hoc fóra: quan hom s'és molt d’una cosa, massa, es produeix com un moviment de retrocés, un instint de ser altrament, encara que el físic no consenti aquestes modificacions, millor les traeixi.

A un txec, tot just independitzat dels eslovacs, hom li preguntava com hom diria a partir d'ara del seu lloc, car era evident que del dels eslovacs hom en diria Eslovàquia. I va respondre ben seriosament que no ho sabia, que els parisencs, tractant-los de frívols, gent que s'interessa més pel nom que per la cosa o bé n'era un homenatge, considerant que eren especialistes en aquests afers? En tot cas, fou xocant per a mi, com a pertanyent a una tribu que basa la seva petició d'independència, sobretot, en el fet de tenir un nom propi més que no pas en el fet de ser d'alguna manera, almenys durant el període en què m'ha esdevingut de viure-hi. Defugim tant això darrer que un monjo de Montserrat deia cofoi —per tal de justificar l'statu quo inqualificable— que la nostra característica principal era no ser de raça, 'com els gossos que no ho són', subratllava. Si realment fos així de clar i senzill, ¿per què hauríem de voler ser independents? Seria com voler pagar un peatge a una autopista que no en té. Una absurditat completa. Lamentablement, no podem compartir l'eufòria del monjo: som raçuts i ben raçuts: ens distingeixen d'una hora enfora, sobretot els nostres enemics, que seria de qui ens hauríem de determinar d’una vegada de separar-nos, sense cap explicació, sense saber ni el nom de la cosa, com el txec.

Font: El canvi: des de l'Eixample (premis Crítica Serra d'Or 1999, i de la Crítica 1999). Vista al bloc Dies de fúria.

El problema és que els catalans volem dues coses alhora: ser lliures i caure bé. Impossible

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà, d'Abel Cutillas (Editorial Fonoll, 2009, p. 109).