Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oblit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oblit. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de novembre del 2013

El que és efímer no s’oposa al que és etern. El que s’oposa al que és etern és l’oblit




Nota: Avui fa 87 anys que va néixer l'autor. 


Autor: John Berger (Londres, 5 de novembre de 1926), crític d'art, pintor i escriptor anglès. 


Font: From A to X (2008).  D'A a X. Barcelona: Edicions de 1984, 2008. Col·lecció Mirmanda, 58. Traducció: Laura Baena i Garcia. ISBN: 978-84-92440-17-7. Vista a Viu i llegeix.











dimarts, 26 de febrer del 2013

Diuen que a les bruixes/ ens afecta la nit/ diuen que a les putes/ ens afecta el silenci/ diuen que a les mares/ ens afecta l'absència/ que a les amants/ ens afecta l'oblit/ I que a les femelles/ ens afecta la lluna

Autora: Arabella Salaverry (Managua, Nicaragua, 1946), poeta, narradora i actriu costra-riquenya.


Font: "Qué dicen". Del llibre Chicas malas (Editorial URUK, 2009). Vist al seu bloc.


Poema original:

Dicen que a las brujas
nos afecta la noche
dicen que a las putas
nos afecta el silencio
dicen que a las madres
nos afecta la ausencia
que a las amantes
nos afecta el olvido
Y que a las hembras
nos afecta la luna
Dicen que a las mujeres
nos evade la lógica
transcurrimos dicen
empapando pañuelos
Dicen que estas lágrimas
son un aguacero
se precipitan
nublan lo cercano
velan lo lejano
Dicen más
dicen que esas nuestras lágrimas
son de cocodrila
las enjuga el viento
las lava el olvido
Suelen decirlo otros
Dicen tantas cosas
Qué es lo que decimos
aún me lo pregunto
vive un nuevo siglo
Y no lo escucho claro
Arabella Salaverry



dijous, 14 de febrer del 2013

En moments així em recordo de les omissions, de l’oblit. De l’oblit que m’imposo, que em vaig imposar, de tot allò pulcre que comporta la inclinació, la tendresa, l’afecte. De l’oblit que m’imposo de l’amor. De l’oblit dels petons i la vida sota els llençols


Autor: David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1 d'agost de 1970), llicenciat en Filologia Anglogermànica (anglès), professor, escriptor, blocaire i piulador andorrà.


Poema complet:
Hi ha nits en què m’assalten els records més infausts.
Records, per exemple, d’una estació de tren
que vaig conèixer una vegada, de matinada.
Una estació que va personificar la meva amargor aglutinada,
la meva solitud, un sabor metàl·lic al cel del paladar,
el gust de la més despòtica derrota en plena joventut.
Els borratxos, de retorn als seus llits buits
giraven al meu voltant i vomitaven.
Hi ha nits en què m’assalten els records més infausts.
Els records d’una felicitat compartida que ja no era,
que ja no podia ser.
En moments així em recordo de les omissions, de l’oblit.
De l’oblit que m’imposo, que em vaig imposar,
de tot allò pulcre que comporta la inclinació, la tendresa, l’afecte.
De l’oblit que m’imposo de l’amor.
De l’oblit dels petons i la vida sota els llençols.
El record d’una felicitat compartida que ja no és,
que ja no pot ser.
Com no recordar els bols de sopa instantània,
les reconciliacions, les migdiades d’estiu?
Hi ha nits en les què m’assalten els records més infausts.
Vénen els fantasmes com pèls en el desguàs de la dutxa,
com tot allò irrecuperable que ens molesta perquè esta desubicat.
Sentir els ecos dels meus passos en l’estació aquella.
El regust impossible de metall dels anys de desesperació.
El regust espiritual de la desesperada realitat.
I el fracàs d’aquella passió es desploma amb soroll de coberteria
quan cau al terra de la sala buida, del teatre abandonat.
Periòdicament.
Què importa on es trobi:
contra quins fracassos hagi topat,
amb quines injeccions de renovat amor?
La nit segueix incendiada
i a mi tan sols em queden els àlbums de fotos,
les cartes arxivades, la necessitat d’escriure.
Res més.
No em queda més.
En la distància, com una entrevisió en la broma, se sent una veu.
És la seva.
M’arriba des del vapor dels dies vençuts,
com quan ella cantava a la dutxa.
En la distància se sent una veu.
En la distància.
El meu ànim no va aprendre a consentir aquesta absència.
El meu timpà l’espera, com a la recerca d’una reencarnació,
en les taral·les alienes, en els altaveus dels grans magatzems.
Els meus ulls també l’esperen.
Amb tot, troben només aquest buit,
aquesta holografia d’allò que se’n va anar.
Les mateixes bombetes, les mateixes rajoles,
les mateixes cortines plenes de fongs de la dutxa.
Amb tot, el que vam ser segueix en fuga,
es replega, continua retirant-se.
Tot ens és propi i aliè.
Nosaltres mateixos ens som cada vegada més aliens.
Estem trencats l’un per l’altra.
Ja no recordo els detalls de la seva fesomia,
ni les lluentors del borrissol daurat del seu abdomen,
ni la forma exacta dels seus pits,
ni els límits de les aurèoles rogenques.
Ja no recordo amb seguretat.
Recordo un somni.
Recordo un altre record succedani.
Recordo l’ombra del record d’un somni.
Ja no la recordo, és un fet,
tot i que la vaig mirar durant hores mentre dormia intentant
en va fixar-ho tot en anticipació d’aquest moment
que sabia havia d’arribar.
La vaig mirar durant dies, anys, eons.
No n’hi va haver prou.
Al principi, aquest principi que es dóna després del final,
les puntes dels meus dits palpaven el teclat del mòbil
a la recerca d’una clau, d’una combinació que obrís de nou les portes.
STA us informa que no hi ha cap línia en servei amb aquesta numeració.
Un altre número.
El deu haver canviat.
Forastera, llunyana, aliena als meus intents.
Aquella que una vegada va pertànyer als meus favors,
als meus dits, al meu desig, als meus vespres.
Ara és aliena.
Les seves cuixes, les natges, els llavis plens,
els mugrons indestructibles.
Tot i que ja no la recordo, tot i que ja no la sento, tot i que ja no la veig,
de vegades sembla que sí:
que la recordo vagament, que la mig sento, que la veig com en fuga.
Cada dia esfondrat fa més indiscutible la separació,
més inequívoc l’abandonament.
En relliscades fugaces, en distraccions noctàmbules
crec sentir-la entre els meus braços.
Potser per això el meu ànim no aprèn
a consentir aquesta absència.
Qui sap si aquest text no suposa el desànim final al qual m’obligo.

Font: "Poema mutant, 1". D'un dels seus blocs.

divendres, 1 de juny del 2012

La frase 'Qualsevol temps passat va ser millor' no indica que abans succeïssin menys coses dolentes, sinó que -feliçment- la gent les llança a l'oblit. Sens dubte, aquesta frase no té validesa universal; jo, per exemple, em caracteritzo per recordar preferentment els fets dolents i, així, gairebé podria dir que 'Tot temps passat va ser pitjor', si no fos perquè el present em sembla tan horrible com el passat

Autor: Ernesto Sábato (Buenos Aires, 24 de juny de 1911 - Santos Lugares, Argentina, 30 d'abril del 2011), assagista i novel·lista argentí.

Original i citació més llarga (de fet, així comença la nouvelle): Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne; supongo que el proceso está en el recuerdo de todos y que no se necesitan mayores explicaciones sobre mi persona. Aunque ni el diablo sabe por qué es lo que ha de recordar la gente, ni por qué. En realidad, siempre he pensado que no hay memoria colectiva, lo que quizá sea una forma de defensa de la especie humana. La frase ‘Todo tiempo pasado fue mejor’ no indica que antes sucedieran menos cosas malas, sino que -felizmente- la gente las echa en el olvido. Desde luego, semejante frase no tiene validez universal; yo, por ejemplo, me caracterizo por recordar preferentemente los hechos malos y, así, casi podría decir que ‘Todo tiempo pasado fue peor’, si no fuera porque el presente me parece tan horrible como el pasado, recuerdo tantas calamidades, tantos rostros cínicos y crueles, tantas malas acciones que la memoria es para mí como la temerosa luz que alumbra un sórdido museo de la vergüenza. [ES].

Font: De la novel·la El túnel (1948). Vista a Luventicus.