Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Context: Durant el segle XX, Catalunya no podia jugar fort perquè el número de soldats morts en alguns camps de batalla era superior a la seva demografia. Després de la II guerra Mundial, només amb els alemanys que van ser desplaçats s’hauria pogut repoblar el nostre país quatre o cinc vegades. Ara el context és diferent. Però, en canvi, igual que va passar el 1914, l’equilibri entre ordre i llibertat es resoldrà en funció de l’estira i arronsa entre els vincles creats pels agents més creatius i la tendrència dels estats a conservar antics monopolis. L’Europa del Castell de Kafka és tan inviable com l’Espanya del corredor ferroviari central promoguda per Madrid. Cal un equilibri més sensat entre el nord i el sud perquè el continent funcioni com una unitat. Després de segles de colonització del mediterrani per part dels països atlàntics, Barcelona i la xarxa de ciutats que l’alimenten és la capital del sud amb més múscul per refer aquest equilibri interior. Això és una cosa que els catalans venim dient des dels temps de Jaume Balmes i que la història ha anat confirmant amb un fracàs rera l’altre tant d’Europa com d’Espanya.
Ara tenim l’oportunitat i el deure d’aplicar-ho. Ens juguem tot el segle XXI. Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos.


Font: "L'oportunitat", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (27/11/2013).