L’autèntica realitat és que qualsevol crítica cap als defectes d’una altra cultura és ràpidament interpretada com una forma velada de racisme, fet que evidencia fins a quin punt el multiculturalisme ha arribat a coartar el debat públic sobre aquestes qüestions

Autor: Patrick West (Londres, 1974), escriptor freelance establert al Regne Unit i a Irlanda. Es va graduar a la Universitat de Manchester el 1997 amb un màster en Història Cultural.

 
Font: Les misèries del multicuralisme. Edicions La Mussara, 2013, p. 53. 


Context: Aquest respecte i potenciació de les cultures no autòctones van sovint acompanyats d’un simultani menyspreu i un escarni de la cultura britànica. A l’escola, quan s’ensenya història, no es posa l’accent en el paper que el Regne Unit ha tingut com a precursor de la democràcia parlamentària, o en el fet que ha estat un dels primers països a abolir l’esclavitud, o que ha estat un refugi per a totes aquelles persones que fugien de persecucions, o que ha estat una de les nacions més tolerants i pacífiques que hagin existit mai. Al contrari, se’ns ensenya que ens hem d’avergonyir del nostre abominable passat colonial i opressor, que encara avui té un llegat en forma d’un endèmic racisme social i, en l’àmbit públic, de “racisme institucional”. Multiculturalisme no significa —tal com hauria de significar— comprometre’s en un esperit de respecte mutu i tolerància mentre es va produint l’assimilació dels nouvinguts; el terme, en canvi, s’ha transmutat en una mena d’autoodi en què tot el que és dels “altres” s’ha de preservar i valorar, i tot allò percebut com a autòcton és vist amb indiferència o menyspreu.