Abril que fas florir les roses i els llorers, dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.  



Font: "Un altre abril". A: Poesies. Coyoacan: Quaderns de l’Exili, 1947. Vist a Siento pasar el tiempo.



Poema complet: 

Com un aigua secreta -que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre-,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d'una làmina silenciosa i pulcra,

és la meva tristesa... Ample mirall fidel
per on el món rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral.lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells -les ànimes sens nombre!-

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l'aura dóna a l'instant que passa:
blava, els matins d'hivern, de glaç en fusió,
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d'estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l'univers és blau,
hi ha una llum igual al paisatge i en ella,
les llunyanies d'or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d'una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

**

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!



Equivalent (versió de Pedro Casas Serra):

Otro abril

Como un agua secreta -que, lejos del camino,
no servirá de tumba al gesto de Narciso-,
inútil al cultivo, al labio y al jardín,
oponiendo a la luz que en su interior no lleva
la frialdad de lámina aseada y silenciosa,

es mi tristeza... Vidrio fiel donde el mundo
resbala más ligero que una sombra sutil
entre mí y ese otro espejo paralelo
del cielo, donde eligen, cada uno un anhelo,
las nubes y los pájaros -¡innumerables almas!-

Como un agua secreta transforma su color
al reflejo del aura del instante que pasa:
azul hielo fundido las mañanas de invierno,
de amarillo dormido en las tardes de otoño,
y en medio del verano, cansada y luminosa;

ahora, en la primavera, cuando el mundo es azul,
hay una luz igual al paisaje y en ella,
el horizonte de oro sabe arcanos de paz,
y aparece la tarde jadeando tan suave
como si cada lágrima reflejara una estrella

en un agua secreta. Aunque cualquier ventisca
vacía y ciega haría su profundidad turbia,
bajo cielos terribles y cercanos...

**

¡Abril que haces abrir las rosas y laureles,
trae unos días claros a mi oscura tristeza!