dijous, 16 de maig de 2013

Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna



Autor: Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1 de desembre de 1941 - Barcelona, 13 dse juny del 2005), escriptor, traductor i pintor. 


Font: Mercè de Bisoca i  M. Pau Cornadó. “Jesús Moncada: el riu de la memòria”. A: Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida: Ajuntament de Lleida, 1992, p. 45 -51. Vist a l'efecte jauss 2.0.


Context: Com la majoria de la gent, m’alimento gairebé exclusivament d’alta literatura, com, per exemple, anuncis de cotxes, subtítols de videoclips, diaris esportius, revistes del cor, impresos per a la declaració de la renda, esqueles mortuòries, factures d’electricitat, guies telefòniques, horaris d’autobusos o publicitat d’entitats bancàries que em prometen la lluna. L’última obra mestra que vaig llegir era el manual de funcionament d’un ordinador. L’havia traduït (d’una versió hongaresa del japonès) un italo-guineà, que havia après el català durant una escala tècnica d’un parell d’hores a Islàndia tot prenent cafè amb un canadenc que havia estat tres dies a Barcelona en una convenció de pelleters: una meravella… De tant en tant, però –només a tall de distracció, que consti, i sempre d’amagot perquè no vull donar mal exemple–, fullejo literatura barata: coses lleugeres, intranscendents, gairebé frívoles (Homer, Rabelais, Montaigne, Balzac, Villalonga, Calders, Kazandzakis, Baroja, Valle-Inclán, Carpentier, Txèkhov, Shakespeare, Maria Barbal, Pratolini, Sergi Pàmies, Tomasi de Lampedusa, Quim Monzó, Josep Pla, Flaubert, Pep Albanell, Mercè Rodoreda, Mikhail Xólokhov, Carlo Levi…). Et confesso que els he llegit més d’una vegada; alguns, fins i tot moltes vegades. I això que sempre juro que no reincidiré, però sóc feble, ho reconec. No faig prou bondat, tanmateix –què hi farem?–, tots tenim defectes… Ara bé, et prego que no ho publiquis a l’entrevista. Quina vergonya! ¿Què diria la gent si s’assabentés que llegeixo aquesta mena d’autors i que, a sobre, m’agraden?