Alguns espanyols sempre han reivindicat la generació dels Marsé i companyia no pas perquè els interessi la seva literatura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa salivar el retorn a la seva Barcelona espanyolitzada

Autor: Bernat Dedéu (Barcelona, 1979), filòsof, músic i periodista.


Font: De l'article "Premis Nacionals de Cultura" (El Punt Avui, 09/07/2013).


Article complet: Els Premis Nacionals de Cultura 2013 ja tenien el titular prefabricat: per primera vegada, un autor català que escriu en espanyol –Eduardo Mendoza– rebia un guardó per la seva obra literària. Es complia així la promesa del Marquès de Carulla i Duarte de posar fi a la (segons sa altesa) incomprensible absència de la llengua espanyola dins l'Olimp de l'imaginari català. Però el més simptomàtic del tema és que la majoria de titulars que han ressaltat l'afer Mendoza, ja fos a favor o en contra, obviaven que altres dels guardonats –com el filòsof Josep Ramoneda o l'oceanògrafa Josefina Castellví– també han ordit la seva tasca investigadora majoritàriament en espanyol. Si la tria de llengua és polèmica o notícia sobta que la literatura sigui motiu de discussió en tant que sedàs de símptomes polítics, però que no apliquem el mateix estatut a l'oceanografia o a l'amor al saber. Aquesta és la mostra perfecta d'un autocolonialisme ben propi dels catalans: pensar que la nostra llengua és un factor d'identitat en literatura, però que no compta ni un gram en el pensament o en la ciència. Una idea fatalment errònia que es pot escapçar de soca-rel llegint una sola pàgina de Trueta o Pujols. Però aquí el problema no és la llengua sinó l'imaginari que hi associem. Alguns espanyols sempre han reivindicat la generació dels Marsé i companyia no pas perquè els interessi la seva literatura, de la qual no tenen la més puta idea, sinó perquè els fa salivar el retorn a la seva Barcelona espanyolitzada. Si us hi fixeu, els seus apologetes mai no parlen d'autors catalans en espanyol com ara Javier Calvo o Robert Joan-Cantavella: a banda de no llegir-los, no els citen perquè el seu imaginari no es pot emprar com a arma contra el catalanisme. Igualment, hi ha un sobiranisme que es resisteix a citar Xènius o Estelrich perquè aquests colossos desfilen el seu pensament de botigueta, mancat de virtut i d'imperi. Per tant, deixem-nos de la conyeta sobre quina llengua tria cadascú i parlem dels imaginaris que representa una obra. Així podrem posar més llum en aquests premis.