dimecres, 9 d’octubre de 2013

El fet és que ser «sólo valencianos», fora del folklore alienant i diàfanament ultra, no ho és ningú. Tant els valencians com els mallorquins, per unes rèmores ancestrals que no seria difícil explicar, hem de decidir-nos «nacionalment» per l'un cantó o per l'altre, i de l'opció, quan sigui possible de ser raonable i sospesada, sorgirà, un dia, un «País Valencià» decantat per ser ell mateix o per continuar sent la genuflexió provinciana i fiscalment colonial




Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.




Font: Breviari cívic. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 160-161. De "Països catalans: entre el problema i el programa", dins de "Països Catalans". Vist a Escriptors.cat



Context:

Des de l'angle valencià, l'embolic és terrible. L'any 62 ja vaig publicar un llibre, Nosaltres els valencians, que pretenia denunciar-lo: s'hi apinyen, amb els clàssics i permanents antagonismes de classe, d'altres antagonismes d'idioma, de cultura, d'opció nacional. Les indecisions, les perplexitats —som un «país perplex», com diu exactament Josep-Vicent Marqués—, es palpen al carrer cada dia. Fa poc, des de les planes d'un diari municipal, algú ens convocava a ser «valencianos y sólo valencianos». Per descomptat, el «sólo valencianos» anava dirigit als «catalanistes», als oprobiosos, nefands i merdosos «catalanistes». Però ara, al País Valencià, ¿qui és només «valencià»? No ens enganyem: no hi ha cap valencià que sigui exclusivament valencià. Ser valencià és ser alguna cosa més que valencià; és ser dels «Para ofrendar nuevas glorias a España», o és ser «catalanista». Es tracta d'una tria «nacional». Naturalment, el senyor que ens comminava a ser «sólo valencianos» comença per no ser «sólo valenciano». Ell és un «espanyolista» en el mal sentit de la paraula. ¿Serà tan liberal que, als altres, ens faci el favor de continuar sent valencians, tan valencians com ell o com qualsevol altre, i al mateix temps «catalanistes» en el mal sentit —també— de la paraula? L'anècdota és ridícula, però il·lustrativa.

El fet és que ser «sólo valencianos», fora del folklore alienant i diàfanament ultra, no ho és ningú. Tant els valencians com els mallorquins, per unes rèmores ancestrals que no seria difícil explicar, hem de decidir-nos «nacionalment» per l'un cantó o per l'altre, i de l'opció, quan sigui possible de ser raonable i sospesada, sorgirà, un dia, un «País Valencià» decantat per ser ell mateix o per continuar sent la genuflexió provinciana i fiscalment colonial. [...]