dilluns, 7 d’octubre de 2013

Gaziel tingué una tendència, vertaderament insòlita en aquest país de babaus i d’arrauxats, de presentar les seves passions, que tenia com tothom té, desencarnades de tota temperatura apassionada



Nota: Avui fa 126 anys que va néixer Gaziel.


Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.


Retratat: Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964), periodista i escriptor català.


Font: Retrats de passaport, OC, vol. XVII. Vist a Lletres.net.


Context: 

La mort d’Agustí Calvet (ocorreguda en la primavera de 1964), que popularitzà en el periodisme el pseudònim de «Gaziel», ha adolorit els seus amics —entre els quals em comptava—, no solament pel que representa la pèrdua en ella mateixa, sinó perquè es produí d’una manera tan sorprenent i inesperada. En la seva manera de fer, de viure i de pensar, sempre fou un moderat i a 76 anys anava envellint d’una manera tan plàcida i equilibrada, tan normal, que semblava destinat a arribar a la més conspícua ancianitat. Era un excel·lent gurmet, però sense mai traspassar-se; practicava els millors líquids amb moderació; fumava amb calma; dormia, treballava i establia els seus contactes socials sense caure en cap excés. Era el que en el sistema de la cultura francesa en diuen un sage. Era, per altra part, una persona que en cap moment no s’evadí de la discreció més absoluta, de la prudència i de l’equanimitat més enraonada i tingué una tendència, vertaderament insòlita en aquest país de babaus i d’arrauxats, de presentar les seves passions, que tenia com tothom té, desencarnades de tota temperatura apassionada. Era un d’aquests catalans que, tot i tenir el gust de la comprensió molt cultivat, reaccionen a base del bon sentit permanentment i pensant en l’eficàcia fins a l’extrem que de vegades rompen els nervis d’esperits més brillants i més impremeditats, perquè són indesmuntables. Els judicis que de vegades formulava sobre els altres obeïen a aquesta norma: abans de fer un judici contrari, preferia callar. Era un clàssic autèntic —no són pas tots iguals—, de fets, de realitats. Aquesta era, almenys, la impressió que m’havia causat en els últims anys de la seva vida, durant els quals hi vaig tenir molta relació, quan havia trobat en la comunitat del paisatge natal una vigorització inqüestionable. En fi: les aparences no permetien de pronosticar un desenllaç tan ràpid.