divendres, 21 de setembre de 2012

—Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres. —L'hem tret d'un diccionari —va dir-me amb tristesa


Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Conte complet:
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
—Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
—No sigueu ase —vaig dir-li—. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
—Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot —respongué—. Què em fa falta? Quin és el detall que m'acusa?
—Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
—L'hem tret d'un diccionari —va dir-me amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:
—Vós i jo el que hauríem de fer es barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera…
—No —digué—, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.
 Provàrem, fins a deu vegades, d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals.
L'enemic em digué:
—Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa…
(Vaig fer que sí amb el cap.)
—…I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent —acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir:
—I si anéssim a cops de puny?
—No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil —digué—, és positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució.
—Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?
S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

Font: Del conte "Fet d'armes". A: Cròniques de la veritat oculta (1955). Vista al Twitter del senyor Calders. El conte complet, vist al bloc Panfleto Laetus.

Nota: Dedicada al Gazo, que segur que ja la té.


1 comentari:

Puigmalet ha dit...

Això de treure coses dels diccionaris deu anar contra el progrés i tot. Merci, estupend!!