Context: M’avorreixo: vet-ho aquí. Voldria ocupar-me en alguna cosa però ¿quina? Només n’hi ha una de possible en un cul de món com aquest i és passejar, però no trobo cap company capaç de caminar més enllà d’un quart. ¿Oi que sembla estrany en un batalló d’infanteria? Són xicots magnífics, sans i robustos, però incrustats a les faldilles com una mala cosa; no hi ha qui els arrenqui del poble. Haig de voltar tot sol a risc que em prenguin per un maniàtic i a mi no m’agrada ser diferent dels altres; més ben dit, no m’agrada semblar-ho. Em pregunto per què els ha de semblar una estranyesa que m’estimi més voltar per boscos i rius, per muntanyes i ermites —el país és molt bonic—, que no pas entretenir-me en llargues i insulses converses amb unes mosses de poble brutes i ignorants. Ho són, sí, i no vull amagar-t’ho per més que em requi mancar a la galanteria; són molt diferents de les pageses del Principat i de les «llauraores» del País Valencià i qui sap si és aquí que rau el secret del fracàs de la Corona d’Aragó.
Haig de voltar, doncs, solot i em fa pena perquè en el fons sóc molt sociable; m’agrada tenir al costat algú amb qui compartir sentiments i idees. La solitud, tan desitjable a certs moments, si dura massa em cau a sobre.
Font: Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 246-247. Carta a Mercè Figueres del 4 de juliol de 1937, des d'"Esterqüel" (Estercuel, Terol). Es pot llegir a Lletres.net.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada