N’hi ha que continuen dedicant molt temps i espai a denunciar que, un dia, el pop català va ser anormal, que estava més pendent de la recuperació de la llengua que de la creativitat, i no s’adonen que ara, arribats aquí, el més anormal de tot són ells

Autor: Jordi Bianciotto i Clapés (Barcelona, 8 d’octubre del 1964), periodista i crític musical català.


Article complet:

N’hi ha que continuen dedicant molt temps i espai a denunciar que, un dia, el pop català va ser anormal, que estava més pendent de la recuperació de la llengua que de la creativitat, i no s’adonen que ara, arribats aquí, el més anormal de tot són ells. Que encara no saben parlar-ne sense que els prejudicis els surtin per les orelles, i que publiquen articles sobre, per exemple, el nou disc de Manel on un terç de l’espai està dedicat a denunciar el sinistre rerefons d’aquell rock català dels anys 90, el mal que aquella escena va fer a l’art i com, per la seva trama de subvencions, nacionalisme excloent i fanatisme, va desviar la música en català de la tan necessària i desitjada normalitat. Punt.

Escolta, si de debò vols que l’escena superi aquesta etapa i sigui tractada pels valors musicals, fes el favor d’escriure tu també articles centrats en la música. El que no pot ser és lamentar que el pop català dels 90 es va basar en la llengua i no en la inquietud musical, i que quina vergonya, i tomba i gira, i vint anys després de tot allò tu facis un article sobre un grup que no té cap relació amb aquella escena i li llencis al damunt tot aquell munt de prejudicis.

Sembla que, en certs ambients, per afirmar que un artista en català ha enregistrat un bon disc calgui fer-s’ho perdonar tot carregant-se el conjunt de l’obra musical produïda en el conjunt de la història i, de pas, proclamant que prefereix las “mollejas a la zamorana” a la botifarra amb seques, no sigui que l’acusin de nacionalista. Sembla que per dir que t’agraden Manel, o Inspira, o Senior i el Cor Brutal, hagis d’afegir després: “però que consti que tot el pop anterior en català era ridícul, provincià, tancat i anacrònic”.

Imaginem-nos un text com el següent, que difícilment seria publicat per cap mitjà. “El nou disc d’aquest grup jove, Joaquín, està força bé, llàstima que per arribar fins aquí hàgim hagut d’aguantar dues dècades de rock en espanyol deplorable, sotmès als codis d’una radiofòrmula analfabeta que promocionava la música en aquesta llengua, d’altra banda, tan bella, l’espanyol, on vas a parar, tan inspiradora per als poetes, però una música que es promocionava, deia, només pel fet de ser en espanyol i passant per alt tot control de qualitat. És una vergonya que tot això hagi succeït, però malgrat aquest llast tan pesant, aquest grup nou, Joaquín, ha fet un bon disc”.

Però els discos de pop en català encara inspiren aquesta mena de reflexions pintoresques. El nou de Manel, ressenyat a nombrosos mitjans amb projecció espanyola, n’ha produït unes quantes (aquesta, per exemple). Que ens recorden que, quan pensem que ja hem esdevingut normals, sempre sortirà algú d’entre les pedres entestat a impedir-ho.


Font: "Qui és l'anormal?". Article publicat a El Singular Digital (03/05/2013).