dijous, 1 de juliol de 2010

La llengua és la meva pàtria i la vull lliure


Autor: Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947), escriptor català.

Font: Vista al butlletí RodaMots d'ahir dimecres, 30 de juny de 2010. Fa referència al discurs que va fer en el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

8 comentaris:

Juan Poz ha dit...

Como todas las frases redondas, a veces tiene casi menos contenido que pedir "onza y media" de algo. Libre ¿de qué?, ¿de quién? La lengua está atada, nos guste o no, esclavizada incluso, podríamos decir, a sus hablantes, que la construyen con absoluta libertad, todos y cada uno de ellos. Concebir la lengua como una realidad desligada de los hablantes que hacen con ella lo que les da la gana -y eso vale tanto para bien como para mal- es de un infantilismo sólo equiparable al aviso , ¡hecho por un "emprenyat" dragón de Sant Jordi!, de que está uno usando Firefox con español (tradicional)...
Por lo demás, un blog excelente este Diccitionari.

reflexions en català ha dit...

Hola, Juan,

Em sembla que multipliques pomes i peres. El que diu el Jaume Cabré és que vol que la seva llengua, que és la seva pàtria (identificació que comparteixo), tingui la mateixa llibertat que la seva. No hauria de costar tant d'entendre, si es tenen dos dits de front, cosa que tu (si em permets el 'tu') segur que tens. Jo el que vull és que no em vingui un tribunal inquisitorial espanyol, per exemple (també n'hi ha a França), a dir-me que la nostra llengua no pot tenir l'estatus que els catalans volem. Això, als espanyols, no els passa. Els espanyols tenen la seva llengu i la seva pàtria ben lliures, i jo no.

Juan Poz ha dit...

Ya me perdonarás, Reflexions, pero creo que la compota te la guisas tú solo. A la complejidad de la realidad siempre se le puede oponer la simplicidad del dogma, pero no lleva a ningún lado ese camino, salvo a la desolación de la quimera.
En cualquier caso, una división conceptual tan rayana en la miseria intelectual, como la de "catalans i espanyols", impide, y lo siento mucho, porque razonar "me priva", que podamos llegar a tener un intercambio de pareceres fructífero. Como dijo Cioran, y es una cita que podría aparecer en esta página, pero a la que mucho me temo que Sant Jordi "li barraà el pas": "Un hombre que se precie no tiene patria. Una patria es un engrudo".
Encantado de saludarte.

reflexions en català ha dit...

Home, almenys no m'has dit que la teva pàtria és la infantesa. Igualment, però, ets de plànyer. Ha de ser molt trist no tenir pàtria. Salut.

Juan Poz ha dit...

No creguis. Deixant de banda que els patriotes són els auténtics ploramiques de la funció, allò que anomenem "realitat", la qual cosa em fa riure fins a esclafir la riallada, sempre m'ha semblat un xic mascliste allò de la pàtria. De tenirne, m'estimaria més una màtria, no ho dubtis. Quan a destins tristos, ningú pitjor, malauradament, que el de la nostra llengua, els professors de la qual la fan cada dia més odiosa pee als vailets que els han de patir, com diu Albert Branchadell.
Salut i força...

vpamies ha dit...

Juan, és molt possible que els teus referents difereixin una mica dels nostres. Però mira, almenys aquí ho amanim a vuit mans (varen arribar a ser deu), precisament cercant una mica de diversitat.

I evidentment, coincideixo més amb la pàtria de Cabré que amb la no pàtria de Cioran.

Puigmalet ha dit...

Dir que la llengua és la pàtria és com dir que és casa teva. I és com dir que és el teu pensament. I com més lliure tinguis el pensament, millor.

Juan Poz ha dit...

Puigmalet, esa confusión interesada entre lengua y pensamiento confunde, lamentablemente, la esencia de la lengua: ser instrumento de comunicación. Cada uno ya se fabrica, con ella, su propio pensamiento; si no, siguendo tu ¿razonamiento?, todos los hablantes de una lengua tendrian el mismo pensamiento, lo que a algunos nacionalistas ya les gustaríaa, ya...
Por otro lado, la tendencia, como ya se vio por el auge del ladrillo, es tener casa en varios sitios, del mismo modo que los inversores en bolsa no ponen todos los huevos en la misma cesta...
Aunque peque de pedante, porque a quienes leen es un sambenito que les cuelgan a menudo, te recomendaría un libro de George Steiner: Extraterritorial. Tiene la virtud máxima de los buenos libros, que contribuyen, con su aportación, a ensanchar nuestros puntos de vista.
Un placer.