Si som, siguem i, si no som, deixem-nos/ de somnis, de records i de follies

Autor: Climent Forner i Escobet (Manresa, 1927), sacerdot i poeta català.

Poema complet:

Vosaltres la veieu? Jo no la veig

ni des dels pollegons del Pedraforca;

només hi crec, i amb una fe molt pura,

a prova de prodigis i miracles.

Fou una pàtria. Bella i poderosa

dama d’amors i honors, s’emmirallava

en la profunda i blava mar d’Ulisses,

mentre s’ornava els pits amb tarongina,

es bressolava amb dolços cants de monjos

i es desvetllava al so de roncs clarins.

Ara jeu morta sota fredes lloses

i avergonyides roses en espera

d’un nou oracle que ressusciti.

No és morta, dorm, o és morta ja per sempre?

Cal descalçar-nos i pregar en silenci.

Podem llençar balcons avall senyeres

talment un clam de festa que es desbordi

en quatre rius damunt de les teulades:

d’aigua rosada, els rius no són de sang.

Podem ballar sardanes a la plaça

i fer que les muntanyes amb nosaltres

no parin de ballar-ne: la tenora

fa un espinguet de funeral solemne.

Podem segar a cops de falç fantàstiques

espigues d’or, que no ens duran pa a taula

si les cadenes van oscant la falç.

Podem brandar l’ensenya amb braç ardit,

que no tremola ni una fulla d’àlber.

Podem fer de la parla un baluard,

que l’enemic, astut, és dintre casa.

Podem guarnir de fulles de paraules

el cadavèric Pi de les Tres Branques,

que no reverdirà de primaveres.

El Cavaller, l’ha devorat el drac

i Montserrat és un castell de núvols.

Si un vent de dalt, de ben endalt, no bufa

i esventa cendres i revifa el foc,

se’ns glaçaran de tan ressecs els ossos.

Cal declarar la guerra de la pau

i batre’s a pit nu i ull viu

amb totes les armes invencibles de l’amor.

Mai no serem si no som lliures, mai!

Que els sords ho sentin i que els muts ho cantin:

Mai no serem si no som lliures, mai!

Si som, siguem i, si no som, deixem-nos

de somnis, de records i de follies.

Siguem qui som amb voluntat de ferro.

Només serem allò que vulguem ser,

prínceps que fan honor al nom dels pares

i que s’abriguen amb la sang dels màrtirs.

Poble asservit i desunit, riota

davant altres pobles de la terra!

Posem-nos drets talment un bosc de pins

cridant aurores dins la nit dels segles.

Alcem-nos de la pols com un sol home.

Vosaltres la veieu? Jo no la veig,

només hi crec, i amb una fe molt pura.

Font: Vista a l'article de Quim Torra Escac: independentistes guanyen, a El Singular Digital. Els versos pertanyen al poema Plany per Catalunya.