Citació més llarga: Un nen que té el català com a primera llengua —de Vic, Manresa o Reus— té clar que una cosa és la llengua formal i una altra la de casa seva; i que de vegades no coincideixen. El problema el té el nen castellanoparlant de l'Hospitalet o el xinès de Badalona o el pakistanès del Raval. Per a ell el català ja és una llengua irreal (allunyada de la quotidianitat). Esperar que faci l'esforç d'interioritzar formes diferents per al carrer i un teòric estàndard (qui diu li ho o li'n a TV3?) sembla clarament esperar i demanar massa.
Font: Això del català (Columna, 2010), pàg. 50.
8 comentaris:
Hi ha una Catalunya virtual (la de TV3, la Sra. Muriel Casals, etcètera) i una Catalunya real, de la qual l'anterior n'és un subconjunt relativament petit. Vet-ho aquí.
Ara mateix em temo que hi ha tants catalans (la llengua) com catalans (els habitants).
Brian, em sembla que barreges naps i cols.
"Quan algun pobre imbècil parla de la Catalunya real, sempre em ve al cap la frase d'un gran home: 'El realisme és una malaltia que es cura viatjant'."
http://diccitionari.blogspot.com/2009/08/quan-algun-pobre-imbecil-parla-de-la.html
Els xinesos, romanesos, àrabs, turcs i tutti quanti que viuen als seus guettos monolingües a Madrid, EUA, Londres, Berlin o Paris també tenen problemes o la cosa només va pel català?
A veure,
Madrid, EUA, Londres, Berlín o París són llocs normals, amb estats normals, lleis normals i llengües normals. Aquí no. Aquí tenim una llengua artificial que els immigrants no enetenen, i que fins i tot als autòctons se'ns fa estranya. Per què en català no podem dir pipes? Quina absurditat és aquesta? Vosaltres en dieu llavoretes?
Hauríeu de fer classes de català a immigrants, per veure la magnitud de l'artificiositat del català normatiu.
Això de les pipes no ho havia sentit en ma vida.
Bé, al meu comentari explicitava que parlava de guettos monolingües, dels quals hi ha a tots aquests llocs que deia. Potser no tant a Londres perquè tothom l'anglès el parla, però a Alemanya et pots trobar gent que no te ni fava d'alemany i fa quaranta anys que va anar des de Turquia.
La llengua no és pas artificial. en tot cas no estem prou d'acord en quin estandar fer servir i com cal "modernitzar" alguna cosa, però si vas a llocs on el castellà te el rang social que li correspòn (és a dir de llengua estrangera, "sabuda" però no "pròpia") com ara algunes poblacions de les Terres de l'Ebre (parlo del que conec) veig que el català s'empra a tots els nivells amb gran naturalitat: al comerç, a l'escola, a l'empresa, entre els joves, al bar, etc... El que passa és que pensem que el món s'acaba al Baix Llobregat.
Per cert, que la meva mare va venir de Múrcia a començaments dels anys 60 i va anara viure a Sta. Coloma de Gramenet. M'ha explicat algun cop que al barri tothom parlava català. Pocs anys després va venir la gran immigració andalusa i els catalanoparlants van deixar la llengua a casa o van marxar. D'això fa encara no cinquanta anys i el barri és el barri del Fondo.
Ningú renuncia a fer que la llengua del país sigui la més normal només perquè fa unes poques dècades que van venir un munt de gent que no van poder/voler/saber aprendre-la. I ara a més tenim institucions pròpies i les eines per a fer-ho.
Jaume,
Em sembla que parlem de coses diferents. El que dic és que el català que s'ensenya és artificial. Per als que són de fora, és una cosa estranya, i si no, vés a fer un tomb per les escoles.
I res de Baix Llobregat. Parlo globalment.
Això que tenim institucioons i tal és una miratge. No tenim el poder suficient per obligar els que vénen (sense lleis) a parlar català. Ni tan sols podem defensar ni aplicar la immersió. Sense un estat propi no serem normals.
Potser sí que parlem de coses diferents. En tot cas trobo que trobar un estàndar i fer-ne una llengua viva és cosa de lingüistes. Els aprenents de l'idioma els és igual si es diu barco o vaixell, el que volen és que els ensenyin com es diu.
Institucions o no institucions el que decideix és la voluntat de fer coses. Si no se'n vol fer res no s'aconsegueix res. I hi ha hagut llengües en situacions molt pitjors que la nostra que se n'han sortit.
Un parell d'exemples: L'hebreu era una llengua que portava morta mil·lenis i només es feia servir per a rituals religiosos o tradicionals. Quan es va refundar Israel van decidir fer-la la llengua oficial. Podien haver triat el jiddish o l'anglès, però no. La població venia de milers de llocs diferents amb llengües i tradicions ben diverses i tots van assumir que la llengua comuna havia de ser l'hebreu. Imagina't com devia ser fer-ne un estàndard modern i una llengua viva a tots els àmbits socials!. Això no s'aconsegueix només amb lleis, cal que la gent s'hi impliqui a fons.
Itàlia es va convertir en un estat unificat fa un segle i mig si fa no fa. No hi havia cap idioma comu per a tota la península i van triar el toscà per a fer-ne una llengua franca per a tothom. En el moment de la unificació només uns centenars de milers de persones sabien parlar l'italià. Avui poca gent recorda que va ser una llengua gairebé artificial. Van fer servir la idea del prestigi de la llengua culta i menystenir els "dialectes" locals (en realitat llengües pròpies minoritzades).
Catalunya se'n podria sortir molt bé. No cal que recuperi un idioma mort fa segles ni cal inventar una llengua artificial. Només falta voluntat. Què estem disposats a fer?
Personalment parlo català arreu i sempre (visc en una ciutat del cinturó barceloní i sóc castellanoparlant d'origen, igual que la meva dona i la nostra llengua familiar amb la que parlem als fills és el català). Molts pocs cops canvio al castellà. Trio sempre el català com a primera opció en llibres, per exemple.
Què més es podria fer? Estariem per exemple disposats a que la llengua de la classe sigui també la llengua del pati? Fer que els mestres procurin que els nens juguin en català durant l'esbarjo? A Flandes ho fan, això.
O ens posem ferms o no ho aconseguirem. I si no fem per aconseguir-ho val més deixar-ho còrrer.
Publica un comentari a l'entrada