Diccitionari: d’agost 2013

divendres, 30 d’agost del 2013

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara poguessin, com antany, aturar-se amb amor, em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor, el teu record es mou en la penombra clara...

Nota: Avui fa 103 anys que va néixer Màrius Torres.

Meritxell Gené - Presència (Màrius Torres) from primavera on Vimeo.

Autor del poema i font: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català. "Presència", poema inclòs a Poesies. A cura de Joan Sales. Coyoacan: Quaderns de l’Exili, 1947.

Autora de la cançó i font: Meritxell Gené, cantautora i artista catalana. "Presència", cançó del disc Així t'escau la melangia (Khlamor, 2013), en homenatge a Màrius Torres.

Foto: Del seu web.

Poema complet:

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

dimecres, 28 d’agost del 2013

"Dietari (Perfeccionistes)".Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si fes una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs

Nota: Avui fa 264 anys que va néixer Goethe.

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Context: Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs.

Font: "Dietari (Perfeccionistes)". Article del 4 de juliol del 2009 al seu bloc.

dimarts, 27 d’agost del 2013

“La Publicitat”. “Resposta a la ‘Soli’”. 1-5-1936) Sóc un periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa

Autor: Josep Maria Planes (Manresa, 31 de gener de 1907 - Barcelona, 24 d'agost de 1936), escriptor i reporter. En un web dedicat a ell diuen que va ser "pioner i víctima del periodisme d'investigació".

Font: Segons Jordi Finestres ("Josep Maria Planes, el reporter calidoscòpic"): "Aquesta frase apareix en un dels darrers articles del periodista Josep Maria Planes i Martí, a la primera pàgina de La Publicitat l’1 de maig de 1936." Vist al seu Twitter.

Foto: Memòria.cat.

Sóc un periodista que, potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. 01/05/36
— Josep Maria Planes (@JosepMPlanes) August 27, 2013

dijous, 22 d’agost del 2013

El mes d'agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d'aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l'hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals

Nota: Avui fa 102 anys que va néixer Enric Valor.

Autor: Enric Valor i Vives (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000), escriptor i gramàtic.

Font: Sense la terra promesa. València: Tàndem Edicions, 1993. (1a ed., València: Editorial Prometeo, 1980). Vist al Portal Enric Valor, Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.

dimecres, 21 d’agost del 2013

No escriguis les parts que els lectors se solen saltar

Nota: Leonard va morir ahir a 87 anys.

Autor: Elmore Leonard (Nova Orleans, 11 d’octubre de 1925 - Bloomfield Hills, Michigan, 20 d'agost del 2013), escriptor estatunidenc.

Font: D'un decàleg publicat al New York Times, segons El Periódico de Catalunya ("Elmore Leonard, tot os", d'Elena Hevia, 21/08/2013).

Foto: Lisa Carpeneter / The Guardian.

Els nois dolents són els més divertits

dimarts, 20 d’agost del 2013

Als meus amics: Ja he fet la feina. Per què esperar?

Nota: Nota de suïcidi. La traducció és meva (no sé si és la millor opció).

Autor: George Eastman (Waterville, 12 de juliol de 1854 - Rochester, 14 de març de 1932), empresari estatunidenc, fundador de l'Eastman Kodak Company i inventor del rodet de paper, que va substituir la placa de cristall, amb la qual cosa va aconseguir posar la fotografia a la disposició de la gent del carrer. (Viquipèdia).

Foto: Viquipèdia.

Font: Vist a El Café de Ocata.

Context: In 1932 George Eastman, the 77 year old entrepreneur who established the Eastman Kodak Company, popularized the use of roll film, and brought photography to the mainstream, found himself in declining health. Suffering from lumbar spinal stenosis, a narrowing of the spinal canal that can lead to considerable back pain and difficulty walking, Eastman was depressed and increasingly disabled. On March 14th, he committed suicide by firing a single gunshot through his heart. An act as brief, and to the point, as the note he left behind. It read:

To my friends

My work is done

Why wait?

GE

El fenomen Hitler [és] el cas d'un xerraire impenitent, d'un analfabet de la pitjor espècie (la dels que saben llegir i escriure) fent-se l'amo de tot un poble només prometent-li que, gràcies a les seves virtuts i a les seves armes, seria molt aviat l'amo del món

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes.

Context: Ens havíem ficat en una foradada de la qual no sabíem ni podíem saber si seria més curta o més llarga. Però aquesta foradada només tenia una sortida i la seva sortida només tenia un nom: la guerra. La guerra de revenja covada pels reaccionaris alemanys des del dia 11 de novembre de 1918 i desitjada, obertament o secretament, una mica per tothom. Aquest fou el mèrit essencial de Hitler, canalitzar les aspiracions de revenja, cada dia més fortes i més nodrides, del poble alemany en general i del seu exèrcit en particular. Totes les teories econòmiques i socials del nacional-socialisme --racisme, superioritat nòrdica, supressió de l'interès, llei de la sang i de la terra, etcètera, etcètera-- eren pures bestieses, falòrnies que no interessaven a cap alemany amb cara i ulls. La revenja era tot un altre afer, puix que la derrota de 1918, una derrota que va deixar una pàtria físicament intacta, el poble alemany mai no se la va empassar. Però el poble alemany volia i dolia. L'esperit alemany és una barreja molt estranya de criticisme i de messianisme. Quan la seva intel·ligència juga, els alemanys poden ésser d'una gran lucidesa, però la seva intel·ligència és molt sovint ofuscada pel redemptorisme i confon els seus interessos amb el benestar de tot un continent o de tota la humanitat. Cal tenir presents totes aquestes coses si es vol comprendre el fenomen Hitler, és a dir, el cas d'un xerraire impenitent, d'un analfabet de la pitjor espècie (la dels que saben llegir i escriure) fent-se l'amo de tot un poble només prometent-li que, gràcies a les seves virtuts i a les seves armes, seria molt aviat l'amo del món. Hitler havia arribat al poder únicament i exclusivament per a preparar i fer la guerra. No calia ésser massa eixerit per endevinar-ho.

Font: Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Barcelona, Quaderns Crema, 2007. Vist a l'article "El xerraire Hitler i la set de revenja del poble alemany", de Jordi Badia i Pere Cardús (Vilaweb, 21/08/2013).

dilluns, 19 d’agost del 2013

Quan la tempestat elèctrica ha passat del lloc on us trobeu aixoplugat, la pluja cau de seguida i les últimes gotes tenen un aire mandrós

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992.

Sobre l'horitzó del mar, el vent s'emporta, cap al nord, nuvolades blanques i grisenques, en una processó inacabable i monòtona

Per l'agost, els vents del sud es tornen més forts, més humits, més desfibrats. La xafogor i l'empastifament augmenten

Els trons han anat augmentant de volum i la seva cavernositat inicial s'ha convertit en una alternació d'espetecs vivíssims, de vegades secs i metàl·lics, com si s'esfondrés una enorme baluerna de ferralla, altres més paorosos, com si es tractés d'esgarips vivents

A muntanya, encara fa hivern. Les muntanyes semblen més sòlides que mai, més sordes i definitives. En les valls, la boira s’aferra als vessants, com una bronquitis. És el moment, potser, a muntanya, en què les hores semblen més llargues, més atapeïdes. Hom no acaba de sortir de la somnolència. A vora mar, en canvi, tot és ja un desfici de vida. Hi és agradable caminar, àdhuc sota la pluja tènue. S’hi respira un aire suau, nou, un aire que sembla venir, com les orenetes, de molt lluny: les petites onades moren a la platja com un lleu sospir. Al llarg del platjar, entre les pinedes, passa un vent bla que fa una remor imperceptible. Tot està quiet, tranquil, tot és com és. En la seva infinita solitud, les coses queden saturades de dolça placidesa. La forma més alta de l’esperit de les coses és la placidesa. Tot sembla viure en el punt exacte de la seva biologia. És el moment en què hom descobreix els insectes – sense fer-ne cabal - : onsevulla, de vegades a la vostra mà mateixa, sobre un herba. Els insectes són deformes, com sempre, però ara gairebé tots són verds. Viuen a cor què vols sobre aquest món enorme d’herbes molles, saboroses, tendres. Són tan lleugers i trencadissos que una mica de vent se’ls emporta entre l’herbei. Què duraran? Com nosaltres, aproximadament. Tan verds com ara, ja no els hi veurem fins l’any que ve. Encara plou. A la tardor plou d’una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l’opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d’un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant, travessada per l’espasa de color palla del sol, cau una cortina d’aigua sobre les pinedes verdes, misterioses tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s’abrillanta, s’envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d’aigua sobre les pinedes fosques s’irisen. El mateix és visible quan la pluja se’n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot, per l’abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar una aire indefinit i atònit, en què l’aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l’hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, uns instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s’acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d’abril, el mes fi de l’any de pur trencadís, el mes fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s’assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d’abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s’esvaneix sobre l’escòria i el pes de la terra, és – quan s’arriba a una certa edat – una mica trista.Enormes espurnes de blau, de verd, de carmí, de grocs incandescents, es mouen dins el camp elèctric, de vegades en forma de taca rutilant, de vegades de formes tubulars allargades, corbades, fugitives, integrants. L’espectacle és sobretot impressionant perquè la roentor es produeix darrere una cortina de pluja que ara cau a semalades i es troba envoltada d’una nebulositat blanc-grisenca de molta densitat i d’una espessa porositat

I observo que aquests senyors turistes interpreten l'estiueig com un esforç contra el sol portat a cap amb una voluntat de ferro

Si vostès volen tenir una idea precisa i clara del que és, físicament, la nissaga humana, vagin a les platges

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i
periodista català.

Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 191.

El turisme popular no vingué a aquest país pels monuments i l'art que pot contenir, ni pel paisatge, ni pel mar, ni pel cel. Vingué perquè, en aquest país, s'hi havia produït una terrible guerra civil ¡Un país d'Occident que havia passat una guerra civil! ¿Es pot produir una cosa més sensacional, més fabulosa, més literalment fascinadora, que una guerra civil?

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Articles amb cua. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 605.

dimecres, 14 d’agost del 2013

El fotògraf no té una classe social concreta que l’aculli. No és un obrer ni un empresari, ni un finolis ni un brivall, però és capaç de fer qualsevol aquests papers i molts més. Per mi, el fotògraf practica sempre el transfuguisme social

Nota: Avui fa 25 anys que va morir Xavier Miserachs.

Autor: Xavier Miserachs i Ribalta (Barcelona, 12 de juliol de 1937 - Badalona, 14 d'agost de 1998), fotògraf.

Font: Del seu web.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Esperem que tinguis raó i puguem fer ben aviat aquest nostre camí... que els que passem dels 70 ja comencem a tenir poc temps per gaudir-ne... Si us plau, els que esteu en la plenitud de la vida... crec que avui fas 48 anys, treballeu fort, apreteu i empenyeu els polítics perquè aconseguim d'una vegada la tan anhelada llibertat com a poble. Visca Catalunya lliure i independent, i com més aviat millor...!!! Una abraçada, Miquel

Autor: Salvador.

Font: Un comentari seu al Diccitionari arran d'aquesta citació de Miquel Calçada: "Hem après que a tot arreu hi viuen persones amb somnis, sentiments i preocupacions. I hem vist que Catalunya és comparable a qualsevol altre poble del planeta. L'única cosa que ens diferencia és que ells han tingut l’oportunitat de decidir el seu camí. I sé que nosaltres, tard o d’hora, també farem aquest camí."

"Declaració jurada de Carme Ballester".Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. [...] El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo– va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona

Nota: Avui fa 73 anys que Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya).

Autora: Carme Ballester i Llasat (Barcelona, 27 d'abril de 1900 - París, 1972), política. Va militar a Estat Català i el 1936 es va casar amb Lluís Companys.

Context: Al començament de l’any 1939, poc temps abans de la presa de Barcelona per les tropes del general Franco, quan la resistència republicana a Catalunya s’enfonsava, el meu marit i jo ens vam refugiar a França, i vam establir-nos a La Baule, a la Bretanya. El 13 d’agost de 1940 el meu marit va ser arrestat per uns homes de la Gestapo [sic] uniformats. Primer va ser traslladat a una església de La Baule, on va ser custodiat per la Gestapo. Aproximadament, al cap de dues setmanes va ser conduït a la presó alemanya de la Santé, a París. El 24 de setembre de 1940 –custodiat sempre per la Gestapo- va ser traslladat a la frontera espanyola per Hendaia i lliurat a les autoritats espanyoles. El 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort per un tribunal militar espanyol a Barcelona. El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat al fort de Montjuïc, a Barcelona.

Font: "Declaració jurada de Carme Ballester". Vist al Twitter del Quim Torra, que ens remet al web Memòria.cat.