A muntanya, encara fa hivern. Les muntanyes semblen més sòlides que mai, més sordes i definitives. En les valls, la boira s’aferra als vessants, com una bronquitis. És el moment, potser, a muntanya, en què les hores semblen més llargues, més atapeïdes. Hom no acaba de sortir de la somnolència. A vora mar, en canvi, tot és ja un desfici de vida. Hi és agradable caminar, àdhuc sota la pluja tènue. S’hi respira un aire suau, nou, un aire que sembla venir, com les orenetes, de molt lluny: les petites onades moren a la platja com un lleu sospir. Al llarg del platjar, entre les pinedes, passa un vent bla que fa una remor imperceptible. Tot està quiet, tranquil, tot és com és. En la seva infinita solitud, les coses queden saturades de dolça placidesa. La forma més alta de l’esperit de les coses és la placidesa. Tot sembla viure en el punt exacte de la seva biologia. És el moment en què hom descobreix els insectes – sense fer-ne cabal - : onsevulla, de vegades a la vostra mà mateixa, sobre un herba. Els insectes són deformes, com sempre, però ara gairebé tots són verds. Viuen a cor què vols sobre aquest món enorme d’herbes molles, saboroses, tendres. Són tan lleugers i trencadissos que una mica de vent se’ls emporta entre l’herbei. Què duraran? Com nosaltres, aproximadament. Tan verds com ara, ja no els hi veurem fins l’any que ve. Encara plou. A la tardor plou d’una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l’opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d’un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant, travessada per l’espasa de color palla del sol, cau una cortina d’aigua sobre les pinedes verdes, misterioses tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s’abrillanta, s’envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d’aigua sobre les pinedes fosques s’irisen. El mateix és visible quan la pluja se’n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot, per l’abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar una aire indefinit i atònit, en què l’aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l’hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, uns instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s’acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d’abril, el mes fi de l’any de pur trencadís, el mes fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s’assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d’abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s’esvaneix sobre l’escòria i el pes de la terra, és – quan s’arriba a una certa edat – una mica trista.Enormes espurnes de blau, de verd, de carmí, de grocs incandescents, es mouen dins el camp elèctric, de vegades en forma de taca rutilant, de vegades de formes tubulars allargades, corbades, fugitives, integrants. L’espectacle és sobretot impressionant perquè la roentor es produeix darrere una cortina de pluja que ara cau a semalades i es troba envoltada d’una nebulositat blanc-grisenca de molta densitat i d’una espessa porositat

 

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 171-172.