Citació completa: L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l’Eixample havien fugit cap la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l’Eixample, s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d’aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet.
Font: Llegida a Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991). Vist a la revista "Visat", del Pen Català
Nota: Avui, 10 de novembre de 2011, fa vint anys que va morir Montserrat Roig. I des de la catosfera, hem volgut retre-li homenatge.
3 comentaris:
I la Montserrat Roig era dona de l’Eixample. Bon homenatge.
Aquest llibre està ple de perles...i m'encanta l'expressió "les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet." Gràcies Víctor!
Quadern de mots, de l'Esquerra de l'Eixample, sí.
Núria, la prosa de Montserrat Roig és ben rica i expressiva.
Publica un comentari a l'entrada