Font: Vista al Twitter del Jaume Barberà.
divendres, 29 de juny del 2012
Catalunya s’ha convertit en una versió d’aquella Espanya imaginada per tants catalans, que assumeix tot el seu patrimoni cultural i es nega a boicotejar-se a si mateixa. En el fons, Catalunya és una súper-Espanya, l’estat que podria haver existit i que probablement mai no serà
Citació més llarga: Espanya no ha completat la seva transició perquè no ha reconegut el que és, però Catalunya sí que ho ha fet: el franquisme podria haver-nos deixat moribunds o dividits, i no ha estat així. Malgrat tot caminem i ho fem més junts que abans. Missatge, doncs, per als qui porten anys sol·licitant obertures, pluralitats, toleràncies i multilingüismes mirant cap a l’oest: el vostre ideal és més a prop del que esperàveu; aquí mateix. Catalunya s’ha convertit en una versió d’aquella Espanya imaginada per tants catalans, que assumeix tot el seu patrimoni cultural i es nega a boicotejar-se a si mateixa. En el fons, Catalunya és una superEspanya, l’estat que podria haver existit i que probablement mai no serà, encara que tinc modestes esperances que l’expressió delecti els lectors d’aquesta columna.
Font: "Catalunya és aquella Espanya". Article publicat a El Singular Digital (29/06/2012).
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim
Article complet: Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l'aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del "pobres ignorants" i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s'agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: "The alleged eastern Aragonese is Catalan". Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d'ull a la història i a la realitat, perquè llavors t'adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T'adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s'assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que "no s'ha de fer servir la llengua com a arma política". L'ADN d'una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d'escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. "No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa".
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l'statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se'n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d'assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L'estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n'estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.
Perifèrica com l'aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del "pobres ignorants" i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s'agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: "The alleged eastern Aragonese is Catalan". Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d'ull a la història i a la realitat, perquè llavors t'adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T'adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s'assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que "no s'ha de fer servir la llengua com a arma política". L'ADN d'una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d'escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. "No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa".
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l'statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se'n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d'assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L'estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n'estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.
Font: "Polititzem la llengua!". Article publicat al diari ARA (29/06/2012).
dijous, 28 de juny del 2012
L'administració de la injustícia sempre està en mans apropiades
Equivalent: La administración de la injusticia está siempre en manos apropiadas. [ES]
Font: Pensaments despentinats. Edicions Brosquil, 2003.
Udoleu! Us sentireu milions d'anys més joves
Autor: Stanislaw Jerzy Lec (Lviv, Ucraïna, 1906 - Varsòvia, Polònia, 1966), escriptor polonès.Equivalent: ¡Aullad! Os sentiréis millones de años más jóvenes. [ES]
Font: Pensaments despentinats. Edicions Brosquil, 2003.
Quina atracció per als turistes! Quantes ruïnes humanes en aquell país!
Equivalent: ¡Qué atracción para los turistas! ¡Cuántas ruinas humanas en aquel país! [ES]
Font: Pensaments despentinats. Edicions Brosquil, 2003.
dimecres, 27 de juny del 2012
Felipe Acedo Colunga (Palma, 1896 - 1965), advocat i miltar espanyol.Vostès creuen que hem fet la guerra perquè el català torni a ser d'ús públic?
Autor: Felipe Acedo Colunga (Palma, 1896 - 1965), advocat i miltar espanyol.Font: Ho va dir el 1952, quan era governador civil de Barcelona. Treta del llibre La persecució política de la llengua catalana (Edicions 62, 1985), de Francesc Ferrer i Gironès. Vista al document 300 anys de persecució del català (ERC).
Peu de foto: Segons el web Alcaldes i Alcaldesses del Vallès Oriental: "Comitiva d'autoritats durant la Fira de l'Ascensió de 1951, amb el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, i l'alcalde [de Granollers] Jaume Raich, al centre de la imatge. (Fotografia: Hemeroteca Municipal Josep Móra de Granollers.)"
Si l'Estat no imposés el castellà a tot Espanya, els dialectes s'imposarien al castellà
Autor: Miguel de Unamuno (Bilbao, 29 de setembre de 1864 - Salamanca, 31 de desembre de 1936), escriptor i filòsof espanyol.Font: Diari El Mundo, 2 de febrer de 1907. Treta del llibre La persecució política de la llengua catalana (Edicions 62, 1985), de Francesc Ferrer i Gironès. Vista al document 300 anys de persecució del català (ERC).
dimarts, 26 de juny del 2012
Des de fora contra dins, article publicat al diari Avui del 7 d'abril del 1982.
Autor: Manuel de Pedrolo i Molina (L'Aranyó, Segarra, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990), escriptor català.Font: Diari 1986, gener, dia 26. Vista al Diccionari de citacions catalanes. Edicions 62, 2002.
Nota 1: Avui fa 22 anys de la mort de Manuel de Pedrolo.
Nota 2: Aquí podeu llegir una trentena de diccitacions seves.
Cal fer aquesta diferència: hi ha un radicalisme d’extermini incapaç de suportar que un poble posi obstacles als seus afanys de domini i un radicalisme d'alliberament que s’oposa a la voracitat dels poderosos. És amb aquest que ens cal estar, i no solament a la nostra terra, sinó arreu, per lluny que sigui que hi hagi un poble trepitjat
Font: "Què hi fan aquí, tan a disgust?". Article publicat al diari AVUI
(23/02/1984). Vista a Mallorcaweb.com.
Nota 1: Avui fa 22 anys de la mort de Manuel de Pedrolo.
Nota 2: Aquí podeu llegir una trentena de diccitacions seves.
Se'ns diu amb relativa freqüència (i a cops ho diuen gent prou ben intencionada) que el sentiment independentista és del tot respectable, o sigui, tan respectable com qualsevol altre, si no se serveix de la violència, però observo que els qui així parlen, i parlen bé, s'obliden sempre de recordar-nos que els sentiments colonitzadors s'han imposat i continuen imposant-se precisament per la violència. Vulguis o no, ens estan dient que l'independentisme ha de fer valer la força de la raó, contra un adversari que només entén la raó de la força...Província és el territori administrat per un altre, la metròpoli, i formes de vida provinciana són les que se’n deriven de l’ocupació. En aquest sentit, el nostre país ha estat, és encara provincià en la mesura que acceptem la colonització sense denunciar-la.És la facilitat de mantenir el propi idioma en una altra comunitat que fa difícil d'aprendre la llengua del país d'adopcióFragment de la narració «Nocturn ciutadà», dins El premi literari i més coses.Tothom persegueix la felicitat, i la felicitat no tan sols no existeix en la forma com ens la imaginem, sinó que ni és desitjable. Només té valor la vida, i la vida és dolor i alegria, plaer i desventura, plors i rialles. La felicitat només és important mentre la busquem... Per sort, no es pot fer res més que això: buscar-la.Si en un moment o altre de la conversa algú et diu que penses massa, senyal, en primer lloc, que pensa d'una altra manera i, sobretot, que pensa poc.Quan t'entrebanques amb els teus peus, article publicat al diari Avui del 13 de gener del 1982El moviment independentista no pot pas confiar que, per una misteriosa inspiració, el poble reclamarà espontàniament la independència i que amb això l'autoritzarà a existir.Des de fora contra dins, article publicat al diari Avui del 7 d'abril del 1982.Ningú no és lliure, i per poc que hi pensi se n'adonarà, quan persegueix aquells qui volen ser, plenament, ells mateixos. Aquí, catalans Quan et diuen que "caldrà pensar-hi", volen dir que ajornaran qui sap fins quan allò que hom proposa Com més incompetent és un organisme, més comissions crea. Així es pot permetre d'anar ajornant la solució dels problemes que té plantejats; els estudis d'aquestes comissions demanen temps.L'independentisme només és possible, únicament floreix en les comunitats ocupades. És per això que a Castella no n'hi ha; els castellans no s'han d'alliberar de res ni de ningú, nacionalment; són ells els qui, com a comunitat constituïda en Estat, dominen.Uns Països Catalans lliures alliberarien automàticament quelcom en els pobles de cultura castellana, puix que es desfarien de cop de la sobergueria que els enverina i els priva d'enfrontar-se amb els problemes reals de la seva terra
Autor: Manuel de Pedrolo i Molina (L'Aranyó, Segarra, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990), escriptor català.Font: "La solidaritat dels insolidaris". Article publicat al diari AVUI
(02/06/1982). Vista a Mallorcaweb.com.
Nota 1: Avui fa 22 anys de la mort de Manuel de Pedrolo.
Nota 2: Aquí podeu llegir una trentena de diccitacions seves.
dilluns, 25 de juny del 2012
Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec
Autor: Joan F. Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939), escriptor, antropòleg i sociòleg valencià.Font: A "Separatistes, Europa". Article publicat a l'AVUI (05/10/2005). Vista al seu Twitter.
Hereves de les dones/ que cremaren ahir/ farem una foguera/ amb l'estrall i la por
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.Font: Del poema "Vuit de març". Vist al Twitter Senda.
Poema complet:
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.
divendres, 22 de juny del 2012
No es dubta que Catalunya paga en tributs, fins i tot més enllà de les lleis de la proporció, més que qualsevol altra província
Autor: Francisco Mariano Nifo (Alcanyís, 1719 - Madrid, 1803), periodista espanyol.Original: No se duda que Cataluña paga en tributos, aun fuera de las leyes de la proporción, mas que cualquier otra provincia
Font: La Estafeta de Londres, carta tercera. Madrid, 1779. Treta del llibre La persecució política de la llengua catalana (Edicions 62, 1985), de Francesc Ferrer i Gironès. Vista al document 300 anys de persecució del català (ERC).
Que a totes les escoles de primeres lletres, i de gramàtica, no es permetin llibres en llengua catalana, escriure ni parlar en ella dins de les escoles; i excepcionalment aprenguin la doctrina cristiana en la nostra llengua; que per aquests i altres mitjans suaus s'anirà fent comú al Principat
Autor: Consell de Castella, 13 de juny de 1715. Original: [...] que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramatica, no se permitan libros en lengua Catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Cristiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado.
Font: Treta del llibre La persecució política de la llengua catalana (Edicions 62, 1985), de Francesc Ferrer i Gironès. Vista al document 300 anys de persecució del català (ERC).
Catalunya pot prescindir de l'univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir d'ella
Autor: Voltaire (París, 21 de novembre de 1694 - 30 de maig de 1778), nom amb què és conegut François-Marie Arouet, escriptor i pensador francès. Font: El segle de Lluís XIV (capítol XXIII). Vista a l'article de l'Enric Vila "Quim som els catalans" (FCO, 19/06/2012).
Fem-ho bé que malament ja hi surt
Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català. Font: Els gossos d’Acteó (1983). Vista al bloc Per a lectura i decoració, que la va veure al bloc Una altra nit en blanc.
dijous, 21 de juny del 2012
Si tens un fill, ensenya'l a ser lliure. Encara que sigui a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua...
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
La paraula fou donada a l'home, no per a revelar, ni per a ocultar, els seus pensaments, sinó per justificar-los
Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista al bloc Societat mutant.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Els déus ajuden els audaços per pur sentit de l'humor
Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista al Twitter de l'Anna Peña i Aso.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Escrivim pensant en els nostres enemics: o per fer-hi proselitisme, o per corrompre’ls
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista a l'article "Joan Fuster, un escriptor de conversa", d'Isidre Crespo.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia
Font: “Introducció” de Nosaltres, els valencians
(1962). Vista a l'article "Joan Fuster, un escriptor de conversa", d'Isidre Crespo.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
La ironia necessita còmplices
Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista a l'article "Joan Fuster, un escriptor de conversa", d'Isidre Crespo.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia
Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista al bloc Capharnaüm.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Un bon llibre sempre és una provocació
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista a l'article "Joan Fuster, un escriptor de conversa", d'Isidre Crespo.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Consell a mi mateix. Que cada paraula teua siga, almenys, una reticència
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista al bloc Capharnaüm.
Foto: ARA.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Qui em suporta, m'estima. No hi ha altra explicació
Font: Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera, Alzira, 2000.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
En ell em quedo jo, en el meu poble vulgar, junt al treball i la quietud de les meves gents, un més en això i entre elles
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.
Font: El País Valenciano. Ed. Destino, Barcelona, 1962. Vista al Twitter de la Pura Requena. També l'hem vista a Verkami, dins el projecte d'edició de Viatge pel meu país, d'on hem tret la foto.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Les veritats, cal exagerar-les perquè resulten creïbles
Font: Consells, proverbis i insolències (Barcelona, A. C., 1968). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Tindrem dret a esperar –per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança– que un dia serà suficient dir 'català' per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti
Citació més llarga: Tindrem dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.
Font: "Qüestió de noms: problemes de la denominació de les terres catalanes". Serra d'Or, any IV, segona època, núm. 8-9, agost-setembre de 1962, p. 16-20. Vista a Unitat.org.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
No facis de la teva ignorància un argument
Font: Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera, Alzira, 2000.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera, Alzira, 2000.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
No tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat, fins a l'obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi
Font: Nosaltres els valencians (1962). Pròleg de la 2a edició del llibre, publicada l'any 1964.
«De la discussió naix la llum», diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares
Font: Consells, proverbis i insolències (Barcelona, A. C., 1968). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Una manera de venjar-se del món és fabricar fills
Font: Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera, Alzira, 2000.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú se sacrifique 'per ells'
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Consells, proverbis i insolències (Barcelona, A. C., 1968). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!
Font: Diccionari per a ociosos (1964).
Els llibres no 'supleixen' la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià. Font: Consells, proverbis i insolències. Barcelona: Editorial A. C., 1968 / Barcelona: Edicions 62, 1992 (2a ed.). Vista al Twitter de la Sangrantana.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
L'esperança no passa de ser una manera d’enganyar el cos
Font: Indagacions i propostes (1981).
La paraula 'tolerància' ens remet a uns sinònims instructius: condescendència, consentiment, indulgència, lenitat, permís. Són nocions, o conceptes, o com se’n vulgui dir, que pressuposen una desigualtat de base: algú tolera i algú és tolerat, i el que tolera, si tolera, és perquè té el poder de tolerar
Font: Pròleg a l’edició del Tractat sobre la tolerància i altres escrits, de Voltaire (Edicions 62). Vista al bloc Des de la Meditarrània.
Ah, si el sexe pensés! (Perdó, però m'ho suggereix Pascal: "Imagineu un cos ple de membres pensants...")
Font: "Judicis Finals", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981. Vista a Escriptors.cat.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
M'acuseu de sarcàstic. ¿I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribo a tolerar-me a mi mateix!
Font: "Proposicions deshonestes", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981. Vista a Escriptors.cat.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.
Font: "Proposicions deshonestes", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981,. Vista a Escriptors.cat.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Criden per veure si ens faran callar
Font: "Proposicions deshonestes", dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981. Vista a Escriptors.cat.
Foto: Manuel Bruque / EFE. El Museu Valencià de la Il·lustració recull una mostra sobre Fuster amb dibuixos, una pintura i fotografies de l'autor.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat
Citació més llarga: Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se'ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d'inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l'ordre de les relacions normals d'home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible d'entendre'ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d'idees s'ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre—, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure'l": li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l'origen, s'estableix —si s'estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, "mentir bé" exigeix tants i tan rigorosos dots d'imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d'una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d'altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis.
Font: Diccionari per a ociosos (1964). Vista a Escriptors.cat.
És bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Consells, proverbis i insolències (Barcelona, A. C., 1968). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Com que no m’atrevesc a dir el que pense, m’esforce a dir el que hauria de pensar
Font: Aforismes (Bromera, 2000). Vista al bloc Podem. I punt.
No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: "Poques paraules", que es va publicar a la revista L’Espill (València, 1980) i, posteriorment, al llibre Sagitari (València, 1986). Vista a Ser Joan Fuster: Antologia de textos fusterians, a cura de J. A. Fluixà i A. Martínez (Bromera, 1993).
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi
Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.Font: Joan Fuster, Aforismes. Edició d'Isidre Crespo. Edicions Bromera, Alzira, 2000.
Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)