Poema complet:
Des d’aquest dens silenci penso Andorra.Un vel molt lleu de melangia daura
tots els ponents. Penso Andorra en silenci
des d’aquest ara estricte que no em deixa
ni espai per a l’enyor, ni per al somni.
Tot jo pendent d’aquella melodia
que escolto amb aplicada i greu tendresa
ara que sé que està a punt d’acabar-se
penso Andorra en silenci. No sabria
pas per quin ingenu mecanisme
visc en dos mons tan purs i tan diversos.
Comptat i debatut, però, tal volta
conèixer no vol dir sinó acceptar-se
i acceptar el risc d’aquestes incerteses
amb què sovint la vida ens obsequia:
qui som nosaltres, penso, per jutjar-la?
La veritable història dels homes
s’escriu amb tant dolor, que a voltes sembla
que no hi ha espai per a res més; s’escolen,
fugacíssims, els dies, i ens en resten
al cap dels dits minúscules engrunes.
Però de dins del gest sempre en sorgeixen
espais de llum en què la vida esclata
tan poderosa i lúcida que espanta,
àmbits d’insospitades harmonies
que ens omplen de consol i d’esperança.
Viure tal volta és tensar bé les cordes
d’aquest doble velam, i mantenir-se
en el sempre difícil equilibri
de cada instant, sense neguit ni enveja,
com un arbre, potser, com un gran arbre.
Així em vull i així em veig, i ara, en silenci,
mentre un vent de dissort em fueteja
la carn i el sentiment, amb els ulls fits
al bell cor de la tarda, penso Andorra.
Font: "Comiat", del poemari Andorra, postals i altres poemes (1983). Vist al número 4 de la revista Portella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada