dilluns, 18 de juny del 2012

Però de dins del gest sempre en sorgeixen/ espais de llum en què la vida esclata/ tan poderosa i lúcida que espanta,/ àmbits d’insospitades harmonies/ que ens omplen de consol i d’esperança

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.

Poema complet:
Des d’aquest dens silenci penso Andorra.
Un vel molt lleu de melangia daura
tots els ponents. Penso Andorra en silenci
des d’aquest ara estricte que no em deixa
ni espai per a l’enyor, ni per al somni.
Tot jo pendent d’aquella melodia
que escolto amb aplicada i greu tendresa
ara que sé que està a punt d’acabar-se
penso Andorra en silenci. No sabria
pas per quin ingenu mecanisme
visc en dos mons tan purs i tan diversos.
Comptat i debatut, però, tal volta
conèixer no vol dir sinó acceptar-se
i acceptar el risc d’aquestes incerteses
amb què sovint la vida ens obsequia:
qui som nosaltres, penso, per jutjar-la?
La veritable història dels homes
s’escriu amb tant dolor, que a voltes sembla
que no hi ha espai per a res més; s’escolen,
fugacíssims, els dies, i ens en resten
al cap dels dits minúscules engrunes.
Però de dins del gest sempre en sorgeixen
espais de llum en què la vida esclata
tan poderosa i lúcida que espanta,
àmbits d’insospitades harmonies
que ens omplen de consol i d’esperança.
Viure tal volta és tensar bé les cordes
d’aquest doble velam, i mantenir-se
en el sempre difícil equilibri
de cada instant, sense neguit ni enveja,
com un arbre, potser, com un gran arbre.
Així em vull i així em veig, i ara, en silenci,
mentre un vent de dissort em fueteja
la carn i el sentiment, amb els ulls fits
al bell cor de la tarda, penso Andorra.

Font: "Comiat", del poemari Andorra, postals i altres poemes (1983). Vist al número 4 de la revista Portella.