dimarts, 26 de gener de 2010

Què s'han cregut, els intel·lectuals catalans? Aviciats per una Generalitat de bona fe però il·lusa i menjada de supersticions culturalistes —de fet hereva d'una Renaixença basada en el greu malentès que una cultura, o fins i tot una cultureta literària, pot fer, o substituir indefinidament, un país—, s'han cregut que, infants necessaris i intocables, no havien de participar en la guerra d'altra forma que amb articles escrits a la rereguarda. O que, si la guerra es perdia, tenien assegurada una entrada preferent a l'exili. Un exili que duraria just el temps de preparar-los un retorn apoteòsic al país. Perquè les nacions, enlluernades i vençudes amb l'esclat de la cultura catalana, frisarien per la restauració d'una Generalitat sense la qual el món no podria viure. »Els intel·lectuals —això que a Catalunya en diuen intel·lectuals— m'embafen. I, amb totes les excepcions que calguin, francament, més m'estimo els polls de la derrota.»

Autor: Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar, 1911 - Hospitalet de Llobregat, 1995), advocat i escriptor català.

Citació més llarga: És que els nostres intel·lectuals no tenen remei? És que realment es creuen haver nascut amb la flor al cul? Semblen suposar que algú els va fer la guerra (no prou ben feta, maleïda sigui) —tota aquesta jovenalla convertida en un parrac pollós— perquè ells se la campessin. Els intel·lectuals no perden mai: si guanya la seva causa, la presideixen; si la seva causa és derrotada, cal que algú els consoli del daltabaix. Pobrets. Mai no han pensat que tots aquests esparracats dels camps de concentració hi van posar el coll, a la guerra. I que ells són l'únic orgull legítim del país. Si no han après aquesta lliçó de la derrota, quina lliçó aprendran?

Font: Un de tants. Club Editor, 2009. Vista al bloc L'efecte Jauss 2.0.