dilluns, 16 d’abril de 2012

[modificada] Nosaltres no som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans


Nota 1: Vam atribuir aquesta citació a Gabriel Bibiloni, i de fet és ben seva. Però sembla que abans la va dir Joan Mañé i Flaquer. El mateix Bibiloni assenyala al seu Twitter que "potser algú la va escriure abans que jo i jo no ho sé. Però l'important és la idea, no l'autor".

Nota 2: A Notes del capvesprol, Josep Pla diu: «En el seu magnífic retrat de Mañé i Flaquer, Maragall cita les paraules del periodista: "No somos catalanes porque hablamos catalán, sino que hablamos catalán porque somos catalanes." Maragall diu que és una gran endevinació. Només? A mi em sembla que no és cap endevinació, sinó una veritat provinent de l'observació més real i absoluta.»

Nota 3: El retrat deu ser: MARAGALL, J. (1981): “Joan Mañé i Flaquer”, a Obres Completes. Obra Catalana, volum I, Selecta, Biblioteca Perenne, Barcelona, pàgines 883-916.

Autor 1: Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, 1823 - Barcelona, 1901), periodista i escriptor català.

Autor 2: Gabriel Bibiloni, lingüista mallorquí.

Citació més llarga (2): La formació de llengües respon a unes forces històriques independents del grau d’uniformitat o de diferenciació interior d’aquestes llengües. Hi ha llengües amb moltes diferències interiors i altres amb molt poques. Són les relacions de poder i de subordinació entre els grups humans els factors decisius. Al cap i a la fi, la compactació i la descompactació lingüístiques en un espai geogràfic determinat no existeix perquè sí, sinó que també són resultat d’uns fets politicosocials. Nosaltres no som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans; perquè els nostres avantpassats s’organitzaren políticament d’una manera que permeté crear les condicions d’interacció social que, al seu torn, permeteren l’aparició de la varietat lingüística que el procés històric convertiria en la llengua catalana. Les llengües estan fetes per uns processos d’integració que giren a l’entorn de la construcció de varietats de models, que avui coneixem com a llengües estàndards, a les quals se subordinen les varietats no estàndards o dialectes. L’ús dels estàndards com a tals en un espai geogràfic determinat —lligat sempre a un marc polític i administratiu— fa la funció d’unificar i cohesionar grups de varietats lingüístiques i contrastar-lo amb grups de llengües diferents; els estàndards defineixen llengües i comunitats, al cap i a la fi són fets de consciència col·lectiva.

Font: Vista a la "Introducció" del llibre Llengua estàndard i variació lingüística. València: Editorial 3 i 4, 1998, p. 15.