 |
| De la plana web personal de l'autora: http://www.jeanettewinterson.com |
Autora: Jeanette Winterson (Manchester, 27 d'agost del 1959) és una escriptora britànica.
Fragment expandit: "Ho superaràs..." El problema ve generat pels clixés. Perdre algú que estimes vol dir alterar per sempre més la teva vida. No ho superes perquè "ho" és la persona que estimaves. El dolor s'atura, hi ha gent nova, però el forat no perd mai. Com podria perdre? La singularitat d'algú que t'importava prou com per passar un dol no es fa anodina amb la mort. Aquest forat al meu cor té la teva forma i ningú més pot encaixar-hi. Per què hauria de voler que així fos?
Equivalent (fragment complet): "You'll get over it..." It's the clichés that cause the trouble. To lose someone you love is to alter your life for ever. You don't get over it because "it" is the person you loved. The pain stops, there are new people, but the gap never loses. How could it? The particularness of someone who mattered enough to grieve over is not made anodyne by death. This hole in my heart is in the shape of you and no-else can fit it. Why would I want them to? [EN]
Font: Del llibre Written on the Body, citació vista a Goodreads.com.
Nota: Citació dedicada al Víctor i la seva família.
10 comentaris:
Gràcies, David. "Ho" ara mateix descansa amb el meu pare, després de molts anys. Ho hem pres amb tristor i serenitat.
De res. Em fa tot l'efecte que és un fragment una mica carrincló. Però i què, si ho és? Un dels privilegis de l'edat potser sigui no haver d'anar amb tants miraments ni pudors.
Ni miraments ni pudor. Assumir la tristor i la serenitat, que hi ha una colla fantàstica de fills amb qui tirar endavant.
Ni miraments ni pudor. Assumir la tristor i la serenitat, que hi ha una colla fantàstica de fills amb qui tirar endavant.
Quina gran veritat. Els buits no s'omplen mai. No sé qui és el 'ho' d'en Víctor. Jo, hi puc reconèixer al meu pare que va morir fa tres anys i mig. I encara el dolor de la seva absència és agut i sostingut.
Bé, potser intueixo dels altres comentaris qui pot ser.
Víctor, molts ànims i petons
Potser sigui carrincló però és ben cert... jo vaig perdre fa cinc anys la persona que més he estimat i sé del cert que hi ha coses que no es superen mai, senzillament hi aprens a conviure, poses noves peces, però el buit roman per sempre.
Gràcies pel fragment!
Molt bonic. Una abraçada ben forta.
Jo fa un mes que vaig perdre la mare. S'en va endur la meva anima i estic buit i trist. Poc a poc intentaré recuperar la.
Ànim, Francesc.
Publica un comentari a l'entrada