L’art és un oci i l’oci és un art: l’art de passar la tarda, deixar-se veure i anar tirant

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.

Citació completa: El Liceu menteix. Cal anar-hi per descobrir-ho. L’excel·lència tampoc no val la pena. L’art és un oci i l’oci és un art: l’art de passar la tarda, deixar-se veure i anar tirant. El Liceu és només una promesa de felicitat.. falsa, com totes les promeses de felicitat que la classe mitjana es fa a si mateixa, que sempre acaben sent només això, promeses de classe mitjana. Els aristòcrates van desaparèixer perquè la seva felicitat no valia la pena. A la classe mitjana, d’aquí uns quants anys, li passarà el mateix. El luxe, el plaer, l’oci, els viatges, la gastronomia excelsa… no valen la pena. La felicitat no val la pena, s’hi posin com s’hi posin els suplements dominicals.

Al sortir del Liceu ens vam aturar un momentet a la porta, fent el típic comentari melòman i ajustant-nos l’americana, melòmana també. Van passar uns crusties en bicicleta, descamisats i amb els cabells molt embullats, com exigeix l’uniforme oficial alternatiu. A Barcelona, la roba i els pentinats, com tothom sap, són declaracions de principis, són la més alta expressió de la política. En els temps de la democràcia escènica el decisiu no és el vot, és la clenxa.

Sense adonar-se que acabàvem de sortir de veure l’obra d’un filoanarquista com ells [Der fliegende Holländer, de Wagner], des de la bicicleta estant, els despentinats vocacionals ens van increpar:

—Burgesos de merda! —ens van dir. No m’havia passat mai.

En comptes de sortir a perseguir-los, tombar-los de la bicicleta i trencar-los les cames, el Jordi i jo vam quedar-nos quiets. Ell em va somriure. L’ànima hilarant de Bauçà sobrevivia. Probablement va ser llavors quan vaig començar a entendre l’esperit d’El Canvi: «Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia.»

Aquells desocupats ciclistes ho demostraven. Havien dedicat massa temps a lluitar contra la imbecil·litat dels altres, però no s’havien aplicat gens a minimitzar la pròpia. Segur que no havien llegit Bauçà. Pobres nois. A més d’això, la seva invectiva contra el Jordi i jo, acusant-nos d’acumular capital, plusvàlua, i explotar amb els nostres negocis la classe obrera, pollicides pobres i de poble com som, demostrava fefaentment que a Barcelona tot seguia sent literatura; a dins del Liceu i a fora, literatura pura i dura. Els liceistes inflamats, els ciclistes moralistes, els periodistes caçamites, els lletraferits pollicides... literatura. Pura literatura. Pura literatura. La Catalunya literària, la Catalunya grotesca, la Catalunya delirant. Aquest és el país que estimo. La Catalunya irreal.

—¡La nación es un invento!

Gràcies pel compliment.

Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 79-80.