La literatura serveix perquè la víctima descobreixi en el seu interior la part que li pertoca de botxí

Nota: Avui fa 67 anys que va néixer Montserrat Roig.

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996. Vist a Les suspicàcies metòdiques, de Manel Garcia Grau. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.

La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles

Nota: Avui fa 67 anys que va néixer Montserrat Roig.

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l'escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l'altra banda, que encara batega, que encara existeix

Nota: Avui fa 67 anys que va néixer Montserrat Roig.

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 19. Vist a Escriptors.cat.

Els qui vam néixer després de 1939 hem hagut d’anar desbrossant el nostre passat recent, un passat que ens ha deixat massa tares per a poder restituir del tot la nostra salut històrica

Nota: Avui fa 67 anys que va néixer Montserrat Roig.

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

D'aquest país, jo no en podria pas ser un trànsfuga desnaturalitzat, sinó un trànsfuga melangiós. Aquest és el drama!

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.





Font: Notes disperses. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 97.

L’essència del rumoreig és que tu saps allò que ningú més no sap i vols que tothom sàpiga que tu saps allò que ells no saben; aquesta debilitat humana ha de ser explotada pel rumorejador professional

Autor i nota: «Durant la Segona Guerra Mundial, els serveis secrets britànics van fabricar més de 8.000 rumors per escampar-los per tot el món, amb l’objectiu de minar la moral dels alemanys i enfortir l’esperit de victòria del seu poble. No van ser els únics: també ho feren els altres exèrcits: en paral·lel a la guerra de les armes, hi hagué una guerra de rumors.

Eren tan sistemàtics, els britànics, que van acabar editant un manual per al propagandista i moltes instruccions per a confegir un bon rumor. Per primera vegada, aquests documents sortiran a la llum en el llibre Rumors en guerra, que edita A Contravent [...] Els serveis secrets van editar, per a formació dels seus agents, The Meaning, Techniques and Methods of Political Warfare. Se’n feren dues tirades amb contingut lleugerament diferent: la confidencial i la secreta.
A la versió secreta del manual, hi ha les claus, en tres punts, de l’activitat relacionada amb els rumors:

    (i) Al llarg de la història el rumoreig ha estat utilitzat com a mètode per sembrar malestar i escampar malícia entre les línies enemigues. Els alemanys han usat el rumors amb efecte devastador a França i en altres països. Tenim abundants proves en aquests països de rumors ben estesos originats per l’enemic, escampats pels seus agents i disseminats innocentment per la població.

    (ii) L’essència del rumoreig és que tu saps allò que ningú més no sap i vols que tothom sàpiga que tu saps allò que ells no saben; aquesta debilitat humana ha de ser explotada pel rumorejador professional.

    (iii) Per a propòsits de guerra política, els rumors no són creats per a l’edificació o floriment de les xafarderies; l’estratègia i les tècniques del rumoreig efectiu han d’estar estretament vinculades als requeriments militars. La guerra política ha desenvolupat una “estratègia de rumors”.»


Font: Rumors en guerra: Desinformació, internet i periodisme, de Marc Argemí Ballbè. Barcelona: A Contravent, 2013.

M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla, l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca, li fico el nap a dins, la mà a cada anca, i allí mateix li vaig fotre una bitlla

Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 -
Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra.


Font: Don Jaume el Conqueridor. Barcelona: Ed. Milà, 1992, p. 8-9. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobeta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).


Nota: Segons el mateix Farrés: "Una obra de joventut de Pitarra, de la qual després va renegar i va intentar fer desaparèixer, és Don Jaume el Conqueridor, un drama històric en un acte i vers, que és tot ell pura delícia. La figura central del drama és el rei, convertit per la ploma de Pitarra en una figura doblement heroica, en el camp de batalla i al llit, allò que se’n diu un primera espasa. Observi’s com el rei mateix explica al personatge de Muntaner l’aventura que va tenir amb Constança, la infanta de Sicília:"


Context:

El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
el somrís dels sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encès llançava ires.
En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
Llavors em vaig cagar ja en tots els tronos;
semblava que els dimonis em tenien.
M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig fotre una bitlla.
Mont.: Carall qui et puga fotre, punyetero!
I... li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
¿si li vaig rompre dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.
Mont.: Li devíeu fer sang?
Rei: Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
ma pixa vaig ficar dins la bragueta.


Vídeo: Música i adaptació: La Trinca. Amb Montse Garcia Sagues. [Gràcies, Rafael.]

Los renegats de la mena a què em refereixo, són los més infeliços. No són los que en política canvien de casaca, ni els que en religió canvien de creències. [...] Los renegats a què em refereixo jo, són los que, per ser fins, detesten la seva pàtria. Per a fer-hi menos embuts: són los catalans que es donen vergonya de ser fills de Catalunya

Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra. 


Foto: D'aquí. 


Font: "Los Renegats". A: La Ilustración Sabadellense. Sabadell, núm. 2 (octubre 1884), p. 15-16. Vist al diaria Ara (20/11/2012).


Context: 

[...] Los renegats de la mena a què em refereixo, són los més infeliços. No són los que en política canvien de casaca, ni els que en religió canvien de creències. [...] Los renegats a què em refereixo jo, són los que, per ser fins, detesten a la seva pàtria. Per a fer-hi menos embuts: són los catalans que es donen vergonya de ser fills de Catalunya. [...] N'hi ha de descarats, de vergonyants i d'estúpids.
Los descarats són los que, dolgui a qui dolgui, reneguen de Catalunya, i del caràcter català, i de la llengua catalana, i de tot lo que puga significar record o imatge de la seva pàtria. Los vergonyants són los que en reneguen quan parlen amb castellans o amb los que hi simpatitzen, i al davant d'un català de cor, abaixen veles, i tot lo més que fan, és dir que el castellà té més dulçura, i que hi parlen perquè les criatures n'aprengan. Los estúpids són los que creuen que el català fa ordinari, perquè senten que los camàlics i los treballadors de la Riba hi parlen, i com que veuen que els coronels i els generals manen l'exercici en castellà i no es recorden de que els assistents lo parlen, veus aquí que troben que han de demostrar finura, renegant de la llengua dels seus pares.
Los descarats, per mica que pugan se'n van a viure a Madrid, o, si no poden, quan los hi parleu, vos contesten sec i net en castellà, encara que la persona amb qui parlen, sàpiga que los pares d'ells eren uns catalanassos sastres del carrer de baix, o uns espardenyers del Padró, fills de la Conca, que de resultes d'una grossa de Nadal, van arribar al cim del temple de la fortuna. [...]
No és lo meu ànimo, ni és possible pensar-ho, que jo vulga despreciar ni als castellans ni a la llengua castellana; estimo a n'ells com a compatriotes, i admiro la llengua comuna de les més hermoses que es parlen; lo meu objecte solament és mirar si puc posar en ridícul als que reneguen de sa pàtria, i tant me repugna un català que vulga ser castellà, com repugnaria un castellà que volgués ser d'una altra terra. [...]

Els ulls mirant a l’infinit i la boca entreoberta en un gest que semblava de sorpresa, o potser un darrer intent d’agafar aire

Autora: Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). "Va estudiar Dret i durant alguns anys va treballar en el negoci de la restauració. Va començar escrivint històries curtes i contes infantils. L'any 2009 va publicar Els privilegis de l'àngel, la seva primera novel·la. El guardià invisible és el primer volum de la trilogia de Baztan."


Font: El guardià invisible. Barcelona, Columna Edicions, 2013. Traducció de Laia Font i Núria Garcia.


Nota: Podeu llegir el primer capítol del llibre aquí.


Text de contraportada: Gairebé vint-i-quatre hores després del descobriment del cos nu d’un adolescent sinistrament col·locat al marge del riu Baztan, s’estableix la connexió amb l’assassinat d’una altra noia un mes abans. La inspectora d’homicidis Amaia Salazar dirigirà una investigació que la portarà als escenaris on va néixer, d’on sempre havia volgut escapar, i haurà de lluitar en dos fronts: trobar l’assassí que està espantant tot el poble i resoldre els seus temors personals i familiars.


Foto: Del seu web.

Ara és hora, lapaons, de lluitar com a lleons, perquè el PAR, nostre senyor, declarada ens té la guerra. Bon cop de lap! Bon cop de lap, lapaons de la terra! Bon cop de lap! Visca Lapaònia!

Autor: Artur Quintana i Font (Barcelona, 1936), filòleg.


Font: "Himne de Lapaònia". A: "Sobre literatura popular lapao" (InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana. Butlletí número 843, 12/06/2013).


Foto: Viquipèdia.



Context:

No fa gaire, en el curs de les meues investigacions sobre la literatura popular lapao a la Codonyera he arreplegat un text altament interessant, i de molta actualitat. Per això us el faig a mans i us prego de tot cor que en feu la més gran difusió.  Com podreu veure no és pas un text satíric, una temàtica excessivament abundosa en la literatura popular. Ben al contrari és un text de lluita i esperança, èpic, que ve com l’anell al dit en aquests temps bèl·lics que vivim. Ací el teniu:

Ara és hora, lapaons,
de lluitar com a lleons,
perquè el PAR, nostre senyor,
declarada ens té la guerra.
Bon cop de lap!
Bon cop de lap,
lapaons de la terra!
Bon cop de lap!
Visca Lapaònia!

Us n’estalvio la música. És la mateixa d’un altre cant èpic popular conegudíssim.

Hom ho experimenta més o menys tot fins a complir quaranta, quaranta-cinc anys, pensava. A aquesta edat ja se sap alguna cosa definitiva, alguna cosa veritable; no és un saber profund ni satisfactori, però hom ja ha vist els vius i els morts

Autor: Sándor Márai (Kassa, 11 d'abril de 1900 - San Diego, 22 de febrer de 1989), escriptor i periodista hongarès. 


Foto: Estàtua de Sándor Márai a Kassa (Viquipèdia).


Equivalent: Uno lo experimenta más o menos todo hasta cumplir cuarenta, cuarenta y cinco años, pensaba. A esa edad ya se sabe algo definitivo, algo verdadero; no es un saber profundo ni satisfactorio, pero uno ya ha visto a los vivos y a los muertos. [ES]


Font: Válás Budán (1935). Divorci a Buda. Barcelona: Empúries, 2002.

Qui venera l'èxit està perdut de totes maneres : si el té, acaba assemblant-se a ell ; si no el té, es consumeix a si mateix en la més errònia de les nostàlgies .

Autor: Elias Canetti (Ruse, 25 de juliol de 1905 - Zuric, 14 d'agost de 1994), escriptor búlgar d'origen
sefardita en llengua alemanya.

Imatge: Elias Canetti vist per Tullio Pericoli.

Font: Aufzeichnungen für Marie-Louise (1942). Aquests Apunts per a Marie-Luise es van editar per primera vegada el 2005, a càrrec de Jeremy Adler per a C. H. Verlag. Vist a "Elias anetti en pocas palabras" (El País / Babelia, 03/03/2007).
Traducció al castellà de Juan José del Solar.

Nota 1: La Marie-Louise va ser la seva xicota, la pintora Marie-Louise von Motesiczky.

Nota 2: Segons l'editor: “Se trata del valioso documento de un amor, el más bello testimonio de la amistad de toda una vida entre dos artistas. En resumen, los apuntes contienen la plétora completa de los intereses de Canetti: en este texto hay política y religión, lengua y utopía, masa y poder, guerra y muerte, arte y vida, mitos y pueblos primitivos, y una expresión a menudo ingeniosa, siempre penetrante.”

Equivalent: En el último año de guerra se impuso una sanción de diez marcos del Reich por cada lágrima. En los corazones de las madres se instalaron micrófonos. [ES]

El cel ens presenta un capvespre curull de cúmulus-nimfus

Autor: Anònim.

Font: Me l'ha fet arribar un corrector que també arxiva perles (o piquiponades).

Foto 1: UPC Live.

Foto 2: Fotosmeteo.com.

Contra una desorientació dels esforços tan generalitzada, àdhuc el no fer res fatigava, que és una cosa que cansa molt

Autor: Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 9 de març de 1951), poeta.


Font: Poema de A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. Barcelona, Tria Llibres, 2013, p. 24.



Nota 1: Segons l'editorial: "A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou és l'última proposta poètica d’Enric Casasses. Un autor consagrat que, tot i haver creat un segell tan personal, mai no deixa d'evolucionar ni de sorprendre. Lírica sense vers, prosa poètica, tot és poesia. Un refugi càlid per a la tempesta o un enfrontament indefugible amb les pròpies turbulències?"


Nota 2: Podeu fullejar el llibre aquí.

L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Citació més llarga: L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria.

Font: Del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996. Vist a Escriptors.cat.

El multiculturalisme dur legitima la injustícia, tant des d’un punt de vista global com a casa nostra: estem coartats a l’hora de criticar l’opressió de les dones tant al nostre país com a l’estranger per por que ens repliquin amb el conegut mantra: “Però, si això és el que fan en la seva cultura, qui som nosaltres per jutjar-los?”

Autor: Patrick West (Londres, 1974), escriptor freelance establert al Regne Unit i a Irlanda. Es va graduar a la Universitat de Manchester el 1997 amb un màster en Història Cultural.

 
Font: Les misèries del multicuralisme. Edicions La Mussara, 2013, p. 58. 

Ens esforcem més a idealitzar la pedra amb què ensopegarem que a treure-la del nostre camí. Romàntics, potser. Però ximples, més

Autor: Misántropo.





Font: Del seu Twitter.

La simpatia darrere d'una cara de mala hòstia, així és com m'agraden a mi

Autor: FenoCetamol. "Estoy muy seguro de todo lo que me hace dudar."

Font: Del seu Twitter.

Original: La simpatía detrás de una cara de mala hostia, así es como me gustan a mí. [ES]

En qualsevol relació eròtica, els amants intueixen sempre la veritat i, no obstant això, s'entesten a creure's totes les mentides

Autor: Arthur Schnitzler (Viena, 15 de maig de 1862 - Viena, 21 d'octubre de 1931), escriptor i neuròleg austríac.


Equivalent: En toda relación erótica, los amantes intuyen siempre la verdad y, sin embargo, se empecinan en creerse todas las mentiras. [ES]


Font: Relaciones y soledades. Barcelona: Edhasa, 1998. Vist a Akantilado.

«»

Autor: Jordi Sarsanedas i Vives (Barcelona, 3 de setembre de 1924 - 16 de novembre de 2006), un poeta, prosista i activista cultural català.
 

Font: "A alguns que s'estranyen de nosaltres". A: Fins a un cert punt. Poesia 1945-1989. Barcelona: Edicions 62, 1989.
 

Foto: Domènec Umbert.   


Poema complet:
 
Nobles i bells senyors inconscients feliços
multiplicats cofois entre els miralls
d'Aranjuez o Versalles,
per gala coronats de barretina
frígia,
oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d'esperar que presentem excuses. 





 
       

Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!

Autor: Joan Minguet Batllori, professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA). 


Font: De l'article "Bibiana Ballbé com a símptoma. La cultura de la riota?" (Núvol, 10/06/2013). 


Foto: Del seu web. 


Context: L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. En la gent de televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.
La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura,  és clar que sí. Però la transmissió de la cultura ja està inventada. Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!

He arribat a casa i he enxampat la meva dona in fraganti els plats

Autor: Ferran Aixalà, piulador. Diu que és "Clown (pallasso i improvisació), Actor (de teatre), Animador i Guionista (a El Gran Dictat, TV3), Cantant (a Pastorets Rock), Persona (sí, de debò). Lleida". 


Font: Del seu Twitter.

No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor. Però tot i així una persona que estimi la vida sempre preferirà la veritat que la mentida

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: Vist parcialment al Twitter de la Maria Vila. Complet a les "Notes" del bloc de l'Enric Vila.

"No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor." @enricvd
— Maria Vila (@mvilaredon) 7 de juny de 2013

Els llibres tenen la gràcia de crear-nos una societat ideal, unes amistats que no traeixen i uns mestres sempre disposats a fer-nos veure un punt de vista ignorat

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (Barcelona, 5 de març de 1894 - Barcelona, 27 de setembre de 1961), escriptor català.

Font: De l'article "Un comentari a Pascal". A La Publicitat (gener del 1925). Recollit a Cafè, copa i puro (1929). Vist al Twitter de la Maria Nunes i a La Vanguardia (edició del 30 de setembre de 1994), on diuen que aquesta reflexió va encapçalar una mostra dedicada a l'autor, organitzada per La Caixa.

"Els llibres tenen la gràcia de crear-nos una societat ideal, unes amistats que no traeixen i uns mestres sempre disposats..."#JMdeSagarra
— Maria Nunes(@mnunesal) 3 de juny de 2013

Arribat a la maduresa, jo sóc lliure, autònom, independent, emancipat, indeterminable des de fora i autodeterminable, imprevisible, sorprenent, únic, subversiu, irrepetible. En el meu propi centre jo no sóc res de determinat. Sóc un autèntic enigma, fins i tot per a mi mateix

Autor: Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 6 d’agost de 1932 - coll de la Tuta, Ogassa, Ripollès, 9 d’agost del 2007), sacerdot i polític.

Font: "Passa 97", dins l'apartat "La comunitat és amorosa". A: Cent passes d’una via d’humanitat. Vist al web de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

La cultura és l’única eina per escalfar-te d’aquest fred moral que segur que et perseguirà tota la vida

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.


Foto: Josep Losada.


Font: D'una entrevista a la revista Portella, núm. 6, primavera 2013.

Context: La poesia –i l’art en general– és imprescindible. Per exemple, malgrat que és hivern, ara, mentre parlem no passem fred perquè he encès la caldera de la calefacció; i no sé res de calderes, només sé que prement un botó funcionen; o sigui que la ciència i la tècnica m’han resolt un problema. La pregunta és: què passa quan el fred que fa no és físic sinó moral. Quin botó s’ha de prémer? De quina caldera disposem perquè el fred moral no ens geli? I veus que no hi ha caldera i que no hi ha botó, que no hi ha res més que les arts, les ciències i la filosofia, per dir-ho ràpidament. Per a alguns també hi haurà la religió, però només hi ha quatre o cinc coses que ens poden ajudar, i tenen una maleïda característica, que el dia que se te’n va un ésser estimat no pots dir “quin fred moral que fa” i encendre la calefacció. No, havies de tenir-la encesa abans, o has de tenir una caldera que saps fer anar perquè l’has manejat des de jove. Aquesta caldera és la cultura: la cultura és l’única eina per escalfar-te d’aquest fred moral que segur que et perseguirà tota la vida.

Deixem d'estimar algú quan ja no li mentim per semblar pitjors o millors

Autora: Silvina Ocampo (Buenos Aires, 28 de juliol de 1903 - Buenos Aires, 14 de desembre de 1993), escriptora argentina. 


Font: Ejércitos de la oscuridad. Buenos Aires, Sudamericana, 2008. Segons la Wikipedia: "Notas publicadas post mortem, el libro consta de 4 secciones: Inscripciones en la arena, Ejércitos de la oscuridad, Epigramas y Analectas." Vist a Cartografías Desplegadas. 


Original: Dejamos de amar a alguien cuando ya no le mentimos para parecer peores o mejores. [ES]

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d'esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns...

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

Font: Incerta glòria (1956).

Si el català és ara la «llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental» i l'aragonès, la «llengua aragonesa pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca», ¿el castellà no s'hauria de dir «llengua aragonesa pròpia de la resta de l'Aragó»?

Autor: Albert Branchadell (Barcelona, 1964), doctor en Filologia Catalana (1992), llicenciat en Filosofia (1993) per la Universitat Autònoma de Barcelona, i doctor en Ciències Polítiques (2003) per la Universitat Pompeu Fabra.


Context: España, sin duda, no tiene una política estatal de protección de las lenguas españolas; nunca ha desarrollado el artículo 3.3 de la Constitución y, a pesar de haber ratificado generosamente la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, la incumple de manera flagrante. En los últimos tiempos el Estado ha permitido desaguisados respecto a lenguas españolas que nunca permitiría respecto al castellano: ¿alguien cree que el Estado permitiría que una comunidad autónoma decidiese relegar el castellano a simple mérito para acceder a la función pública? Es lo que ha pasado en las islas Baleares con el catalán. ¿O alguien cree que el Estado permitiría que una ley autonómica llamase al castellano por otro nombre que no fuera “castellano”? Es lo que ha pasado en Aragón con el catalán y el aragonés. (Por cierto, si el catalán es ahora la “lengua aragonesa propia del área oriental” y el aragonés, la “lengua aragonesa propia del área pirenaica y prepirenaica”, ¿el castellano no debería llamarse “lengua aragonesa propia del resto de Aragón”?).


Font: «Resolver el déficit simbólico» (El País, 28/05/2013). Vist a Eines de llengua (la traducció és seva).


Foto: El Periódico.

Gaudí és el català del seu temps que, havent estat més entranyablement adherit primer a Catalunya i després al Mediterrani, té una dimensió universal més vasta, una volada d'arc d'obertura més llarguera

Nota: Avui fa 87 anys que va morir Antoni Gaudí.

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Homenots (sisena sèrie). Ed. Selecta, 1956. Vist a Lletres.net.

A Sillicon Valley del fracàs en diem experiència

Autor: Salim Ismail, director general de Singularity University.


Font: D'una entrevista a l'ARA (07/06/2013).


Foto: Del seu web.