dimecres, 14 d’octubre de 2009

Déu ignora que no sap
com faig realment les coses

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: Els estats de connivència (Empúries, 2001). Vista a l'article Cabús sexual i brams, del bloc de Màrius Serra Enigmística.

Complement: Serra diu: «[...] En l’homenatge pòstum a Miquel Bauçà que vam fer el 18 de febrer una trentena de lectoescriptors, d’Abrams a Zabala, van sortir uns quants versos bauçanians de to epigramàtic. Com ara “El millor procediment/ per tenir mirada errònia/ és de fer-ho acompanyat./ Com més ulls miren la plana/ més segur és el perill/ que la Verge s’hi aparegui”; “Déu ignora que no sap/ com faig realment les coses”; “Déu no es comunica amb mi./ Sap que no l’escoltaria”; tots tres extrets d’Els estats de connivència (Empúries, 2001). Una bona part del públic, en sentir aquests versos devastadors, va reaccionar rient. I això va molestar molt alguns posseïdors de la veritat absoluta, no només sobre la poesia de Bauçà sinó en general, perquè consideren que el riure desactiva la capacitat crítica i rebaixa els continguts del pensament. Ai, si els esforçats perseguidors de Rabelais aixequessin el cap! ¿Cal recordar que el riure és una de les mostres supremes de la llibertat humana? Els dogmàtics teòrics del quietisme mandibular bramen que l’obra de Bauçà, “ni en els moments més sarcàstics t'ha d'oferir la sortida fàcil de l'alleujament que significa el riure”. ¿Fàcil, dius? Bauçà respon “La lletera no vindrà/ ha fugit amb l’ocatera”. Després remata: “Ell té una teoria/ i la vol fonamentar,/ i treballa nit i dia/ amb muntanyes de papers./ El problema és que no arriba/ a passar gana de bo:/ aviat tindrem el llibre”.»