divendres, 13 de setembre de 2013

La gran victòria dels catalans és que tres-cents anys després continuïn sent-ho. Sovint oblidem això. La consciència del vençut ens impedeix apreciar aquest fenomenal èxit col·lectiu. Les nostres derrotes són els arbres que ens impedeixen veure el bosc de la victòria



Autor: Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), antropòleg i escriptor català.


Font: «Victi vincimus» (ARA, 12 de setembre del 2013).


Article complet:

Molts pobles han patit derrotes, d'altres recorden certes derrotes com punts crucials de la seva història. Però ignoro si hi ha cap altre cas com el català, en què una desfeta s'institucionalitza i s'eleva a categoria de Diada Nacional. I el cert és que no falten motius. Normalment una derrota implica la pèrdua d'un exèrcit, de dos exèrcits. Les grans derrotes dels catalans han significat, més enllà de la sang vessada -i vet aquí la gran diferència- la pèrdua de les seves institucions.

Admetem-ho: la lectura de la nostra història pot generar -ha generat, de fet- una mena de consciència del vençut, per batejar-ho d'alguna manera. És a dir, la tendència a assumir irracionalment que pel fet que un bàndol hagi patit derrotes està condemnat a ser derrotat sempre. I encara afegiria més; de la consciència del vençut se'n deriva un altre pensament: la convicció que si es va patir una derrota és perquè era inevitable. Falsa percepció. Allò que la història regula són els cicles econòmics, l'auge i decadència dels grans imperis, no els esdeveniments puntuals en aquest o aquell racó del temps i l'espai.

En qualsevol cas és irrefutable que fa tres-cents anys els catalans van patir una hecatombe. I no seria l'última. El problema és que els llibres d'història tenen més tendència a recollir les grans batalles, o els escarafalls dels poderosos, que una suma de processos sociològics minúsculs, atomitzats, difícils de representar. Perquè un altre fet, també irrefutable, és que malgrat totes les desfetes els catalans no han desaparegut com a tals. Durant tres segles han estat capaços de mantenir i reproduir la seva cultura, i d'integrar-hi milions d'individus forans. I ho han fet pacíficament. "Victi vincimus" , va dir el clàssic. "Vençuts vam vèncer". La gran victòria dels catalans és que tres-cents anys després continuïn sent-ho. Sovint oblidem això. La consciència del vençut ens impedeix apreciar aquest fenomenal èxit col·lectiu. Les nostres derrotes són els arbres que ens impedeixen veure el bosc de la victòria.

Últimament, i gràcies als esforços de l'historiador Toni Muñoz, hem sabut un d'aquells detalls èpics que el setge del 1713-14 encara ens amaga. Això és que poc abans de la caiguda de Barcelona el general Villarroel va enviar un assistent a l'exterior, un tal Martí Zuviria, amb la missió de convèncer el marquès de Poal que entrés tropes a la ciutat, ja que l'atac borbònic era imminent. Poal s'hi va negar, segurament al·legant que seria un esforç inútil. Van discutir de tal manera que fins i tot els escortes de Zuviria van decidir quedar-se. En aquells moments Zuviria era l'home de la guarnició de Barcelona que sabia, millor que ningú, que la ciutat estava condemnada. Què va fer? Va tornar.

En última instància el procés sobiranista pot interpretar-se com una pugna entre forces estatals i forces populars. El paisatge admet matisos, òbviament: l'Estat també té organitzacions de base que el recolzen, alhora que la Generalitat disposa d'un cert gruix institucional. Però en essència és així. L'impuls bàsic del sobiranisme, el seu alè, parteix de la base social, mentre que l'obstacle principal a les seves reivindicacions són les institucions i l'aparell de l'Estat. Un Estat que disposa d'instruments poderosíssims. Té la força, el monopoli de la força; té altaveus, acòlits i altaveus acòlits. Té una panòplia immensa de recursos per pressionar els individus i els col·lectius. En canvi, aquestes forces populars que s'hi enfronten només tenen els seus cossos, la seva voluntat i la seva voluntat organitzadora. Com a humans que són s'equivoquen, dubten, tenen forces limitades.

Per què va tornar Zuviria a Barcelona? No ho sabrem mai. Segurament per fidelitat a Villarroel, a alguns individus concrets. A mi m'agrada pensar que va tornar pels mateixos motius que moltes persones van anar ahir a la Via Catalana. No ho van fer perquè tinguin més o menys fe en la victòria d'aquesta causa, ni perquè els mogués un impuls fanàtic, o per fer la punyeta a ningú. Hi van anar, simplement, per aquesta satisfacció, tan humil però alhora tan fonda, que obté el qui sap que està en el bàndol correcte.