dimecres, 25 de setembre de 2013

Renunciar a desbancar el castellà com a llengua comuna suposa condemnar el català a un futur residual. Si el vot majoritari dels catalans, sabent que això és així, opta per aquesta via per afavorir la convivència caldrà acceptar-ho democràticament, però aquest vot no serà lliure i responsable si els que l’exerceixen no són plenament conscients de les seves conseqüències



Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. 


Article complet:

Una cooficialitat plena castellà-català consolidaria un marc sociolingüístic gens simètric: el que fa que actualment la llengua comuna dels catalans, almenys a les zones més poblades, sigui el castellà. Consolidaria, doncs, l’actual terreny de joc comunicatiu, en què la llengua forta es va imposant per la seva pròpia inèrcia, sense forçar res. Aquesta inèrcia només es pot trencar amb una desinhibida discriminació positiva del català en tots els àmbits públics, i la fórmula legal menys eufemística i més efectiva per a acollir-la és l’oficialitat única.

L’objectiu hauria de ser exercir prou pressió institucional durant prou temps —si té, i només si té, un clar aval democràtic— perquè en un procés lent i gradual el català acabés desbancant el castellà com a llengua comuna. Renunciar a aquest objectiu (potser més utòpic que la independència) comporta que, en la pràctica, la minorització del català segueixi avançant: tant pel que fa al retrocés de l’ús com pel que fa a l’erosió de la seva identitat lingüística.

Saber castellà ha de continuar sent un valor —i més si ja no es percep com a llengua imposada— però tenint clar que la normalitat del català, i de qualsevol llengua, no és compatible amb el fet que el 99,9% dels seus parlants dominin amb un nivell de nadius una altra llengua molt més potent. Cap llengua en cap lloc del món no ha sobreviscut a aquest «cosmopolitisme» suïcida. Però és cert que hauríem de ser molt més cosmopolites —a la sueca o a l’holandesa— i, per això, els catalans del futur haurien de saber molt més anglès (francès, rus, xinès, etc.) i una mica menys de castellà que els de principi del segle XXI.

Renunciar a desbancar el castellà com a llengua comuna suposa condemnar el català a un futur residual. Si el vot majoritari dels catalans, sabent que això és així, opta per aquesta via per afavorir la convivència caldrà acceptar-ho democràticament, però aquest vot no serà lliure i responsable si els que l’exerceixen no són plenament conscients de les seves conseqüències.


Font: "Cooficialitat plena és lenta dissolució", article publicat a Lletres, núm. 60, setembre-octubre del 2013.