Pla anava begut, mentre que Espriu, formal i contingut, menjava de manera discreta i sòbria. Anava passant l'estona, fins que en un moment donat, Pla es va acostar a pocs centímetres d'Espriu i li va dir en veu alta i emfatitzant: “La finestra és verda.”

Font: "La senzillesa del més gran", article a El Punt-Avui (27/09/2013) de Jordi Planas (emprenedor, editor i columnista. Especialitzat en esport, cultura, comunicació i país).


Context: Era l'any 1957 i Josep Pla acabava de guanyar el premi Lletra d'Or. En el sopar de la gala, Pla va seure al costat d'Espriu, que curiosament havia guanyat el premi l'any anterior. Pla anava begut, mentre que Espriu, formal i contingut, menjava de manera discreta i sòbria. Anava passant l'estona, fins que en un moment donat, Pla es va acostar a pocs centímetres d'Espriu i li va dir en veu alta i emfatitzant: “La finestra és verda.” Silenci a la sala. Pla acabava de fer notar a tots els presents la seva visió de la literatura, senzilla, clara i precisa, completament antagònica a la d'Espriu, més complexa i inintel·ligible a ulls de l'escriptor empordanès. Els assistents al sopar, paralitzats, van comprendre ràpidament la grandesa de l'acció. Espriu, per la seva banda, va ennuegar-se intentant empassar-se el menjar i fent veure que no havia sentit res. Pla acabava de derrotar-lo.