¿O potser és que trobem com un goig masoquista en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable?

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.

Citació més llarga: ¡Quin seguit d'errors i d'horrors d'ençà d'aquell 19 de juliol que hauria pogut ser un dels dies més gloriosos de la nostra història! Hauria estat el moment de fer tantes coses; totes eren possibles aleshores. El ferro era calent. Era el moment, per exemple, d'acabar de catalanitzar la premsa de Barcelona posant fi al contrasentit que la Vanguardia continués apareixent en castellà en plena autonomia. Catalunya es va trobar com aleshores de la guerra del Francès, independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin; es va trobar, també com aleshores, amb un exèrcit propi creat per la força mateixa de les circumstàncies. Un darrer esforç i érem al cim; totes les contingències ens hi empenyien. Però es veu que som com Sísif; què dic, pitjor. A ell la roca li queia mentre som nosaltres mateixos que la deixem rodolar cada vegada que estem a punt d'assentar-la al cim de la muntanya. Com si, arribat aquest moment, ens fes por aquell cim que ja tenim tan a la vora; com si no comprenguéssim que acabant-hi d'arribar i assentant-hi la roca prendrien fi els nostres mals. La deixem rodolar rostos avall; i au, a emprendre altra vegada l'esforç esgotador de pujar-la des del fons del precipici. ¿O potser és que trobem com un goig masoquista en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable?

Font: Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007, p. 447-448). Carta del 26 de novembre de 1938. 

Nota: Avui fa 100 anys que va néixer Joan Sales.