Autor: Philip Larkin (Coventry, Warwick, 1922 - Yorkshire, 1985), poeta i novel·lista anglès.
Poema complet:
Quan veig una parella de joves
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís
que els grans hem somiat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici
cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera
de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït siga, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.
I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.
Poema original:
“High Windows”
When I see a couple of kids
And guess he's fucking her and she's
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise
Everyone old has dreamed of all their lives–
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide
To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, That'll be the life;
No God any more, or sweating in the dark
About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds. And immediately
Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.
Font: "Finestrals", poema del llibre Finestrals. Barcelona: Labreu edicions, 2009. Traducció de Marcel Riera. Vist a El poiema de la setmana, d'Oriol Gabarró.
Foto: Pascal Renoux.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada