Autora: Maria Carme Junyent (Masquefa, 1955), lingüista, professora a la UB i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades.Font: D'una entrevista a Vilaweb (31/10/2013).
dijous, 31 d’octubre del 2013
Alguns mestres ja expliquen que quan diuen 'Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati', les nenes que els han acabat no s'aixequen perquè no se senten al·ludides
Autora: Maria Carme Junyent (Masquefa, 1955), lingüista, professora a la UB i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades.Font: D'una entrevista a Vilaweb (31/10/2013).
Però tot fou engany. Al cap d'un segle ens queda el sanglot dels vençuts, amb esteles punyents al cementiri, una aurora vermella, rere una nit amb vidres trencats, el suïcidi de Stefan Zweig o la ignomínia del gueto, que va dur a les cambres de gas. Al museu d'Alphons Mucha, haurem de tancar els ulls.
Font: "Art Nouveau". A: Al cor del món. Barcelona: Edicions 62, 2013. Vist a La república poètica de l'Ernest Farrés.
Foto: De Lletra.
Poema complet:
Cànon de l'elegància:
museu de l'Art Nouveau,
amb Alphons Mucha, com a adalild'una suprema gràcia fugaç.
El segle vint comença, a Europa,
amb la fascinació d'uns ulls de dona,
amb llargues vestidures, com salzes d'ombra verda,
amb volutes de fum als cartells, amb la porpra
d'una rosa a les copes i als gerros de cristall,
amb ondulades línies als retrats somiosos...
Però tot fou engany.
Al cap d'un segle ens queda el sanglot dels vençuts,
amb esteles punyents al cementiri,
una aurora vermella, rere una nit amb vidres
trencats, el suïcidi
de Stefan Zweig o la ignomínia
del gueto, que va dur a les cambres de gas.
Al museu d'Alphons Mucha, haurem de tancar els ulls.
Déu, que és el més brutal de tots els mites, no em salvaria ni de mi mateix, perquè és un carreró sense sortida: atribuint-li sentiments es perd el misteri, la seva única força. Me l'imagino com un cementiri de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses, un escampall de peces metafísiques.
Poema complet:
Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredatrere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.
Font: "L'origen de la tragèdia". A: No era ni lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010.
Universitat: El que en sap, en sap, i si no, a la universitat. Cementiri
Autor: Vicenç Pagès i Jordà (Figueres, 1963), escriptor i piulador català. Font: Brevíssim diccionari d'idees rebudes. Vist al seu web.
Foto: Pema Maymó.
—De quin estil són aquests cementiris?, sento que algú pregunta. —Són de l'estil del penediment...
Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.
Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 258.
Imatge: Cementiri de Montjuïc. De VeoDigital.
dimecres, 30 d’octubre del 2013
Al capdavall, sóc la suma de tots els amors que he tingut fins avui
Autora: Laura Canoura (Montevideo, 2 de gener de 1957), compositora i cantant de música popular uruguaiana.
Cançó completa:
Ya no es tan fácil conquistarme ya no me alcanzan un poema y una flor no me zambullo de primera en ninguna mirada ni en un océano de amor.
Me van mejor las utopías que la certeza que aparento con la edad no pierdo el tiempo ni el aliento tratando de esconder mi fragilidad.
Yo sólo sé que algo está cambiando y que no quiere estar más en pie de guerra no negaré que lo estoy disfrutando algunas cosas pasan sin que uno se de cuenta
no soy amiga del espejo que siempre fue tan cruel al darme su opinión prefiero el juicio de unos ojos que mirar más adentro hasta mi corazón.
Pido perdón más a menudo no me averguenzo de mostrarme como soy después de todo soy la suma de todos los amores que tuve hasta hoy.
Ya no le temo a los abismos sólo me asusta la llanura del dolor brindo a menudo por la vida y siempre me la juego si es buena la razón.
Yo sólo sé que algo está cambiando y que no quiere más estar de pie de guerra no negaré que lo estoy disfrutando algunas cosas pasan sin que uno se dé cuenta. (bis)
El massapà és excessivament dolç i atapeït. Els panellets, fins els que tenen pinyons, són un amica oliosos. Les castanyes entebeeixen i enterboleixen la llengua. El vi dolç pesa. Però ara la vida interior exigeix aquestes coses substancioses. És la contrapartida de l'estiu. El temps ho exigeix
Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.
Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 257.
Moriré sense saber si civilització és aguantar-se la necessitat de cridar 'fill de puta' quan en tens moltes ganes
Font: Del seu Twitter.
Recollir-se és cosa fina. Tancar les portes, una delícia. Limitar l'horitzó, arraconar-se al foc de la llar, un pur encant. Això és el que representa, potser, en aquest país, el temps de les castanyes: el moment culminant de la vida d'interior després de la dispersió de tants de mesos
Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 257.
Foto: D'aquí.
En caiguda, però lliure
Font: Del seu Twitter.
Original: En caída, pero libre. [ES]
On tinc l'amor, toco la ferida
Autor: Ángel González (Oviedo, 6 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener del 2008), poeta espanyol.
Font: "La vida en juego". Vist a A Media Voz.
Poema complet:
Donde pongo la vida pongo el fuego
de mi pasión volcada y sin salida.
Donde tengo el amor, toco la herida.
Donde pongo la fe, me pongo en juego.
Pongo en juego mi vida, y pierdo, y luego
vuelvo a empezar, sin vida, otra partida.
Perdida la de ayer, la de hoy perdida,
no me doy por vencido, y sigo, y juego
lo que me queda: un resto de esperanza.
Al siempre va. Mantengo mi postura.
Si sale nunca, la esperanza es muerte.
Si sale amor, la primavera avanza.
"Els guardians de l’essència" Jo també sóc un moderat. Però crec que la moderació i la ironia són un destí elegit —una tria—, i no un tarannà de duplicitat o un pes genètic xifrat en la història i en la mentalitat col·lectiva, una condemna que ens obliga a transigir o escriure sempre amb línies tortes
Autor: Melcior Comes (Sa Pobla, 1980), escriptor mallorquí.Font: "Els guardians de l’essència" (El Singular Digital, 14/06/2013).
dimarts, 29 d’octubre del 2013
Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca. Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament. Però fins al dia en què m’omplin de fang la boca d’ella en sortiran només mots d’agraïment
Autor: Joseph Brodsky (Sant Petersburg, 24 de maig de 1940 - Nova York, 28 de gener de 1996), poeta estatunidenc d'origen soviètic. Premi Nobel de Literatura l'any 1987.Font: "24 de maig de 1980". A: Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013. Traducció: Judit Díaz. Vist al Fecebook de l'editorial.
Poema complet:
Jo he entrat a la gàbia en el lloc de la fera,
i he marcat amb clau roent la paret d’aquell forat,
he viscut vora el mar, he jugat a la ruleta,
he sopat amb no sé qui vestit de frac.
Mig món he contemplat des de dalt d’una glacera,
dos cops m’han recosit dels tres que m’he enfonsat.
He marxat del país que em va veure néixer.Amb els qui ja no em recorden n’ompliria una ciutat.
M’he passejat per estepes on ressonen crits dels huns,
m’he vestit amb roba que ja torna a estar de moda,
he plantat sègol, he cobert l’era amb cartrons gruixuts,
i, excepte aigua seca, he begut qualsevol cosa.
He obert els meus somnis a la pupil·la del guàrdia sibil·lí,
he menjat el pa de l’exili sense deixar-ne ni una engruna,
he permès tots els sons a les meves cordes, a més del crit;
i vaig decidir-me pel mormol. Ara en faig quaranta.
Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca.
Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament.
Però fins al dia en què m’omplin de fang la boca
d’ella en sortiran només mots d’agraïment.
si aquest poema resulta una mica lasciu porc brut plujós humit amarat et puc assegurar que no ho és tant comparat amb el somni que aquesta nit tindré amb tu no hi haurà res que m'ho impedeixi
Autora: Anaïs Abreu D’Argence (Ciutat de Mèxic, 22 d'abril de 1982), poeta, narradora i exballarina. "Publicó sus poemarios artesanales ïsla perdida, ïsla del dragón y pelo corto en
el 2008. Poemas y relatos suyos han aparecido en publicaciones
nacionales y del exterior. Forma parte del colectivo las poetas del
megáfono. En 2011 publicó Dualidad."Font: "Sueño húmedo". Vist a Apostillas Literarias, que va veure el poema al bloc de l'autora, ara tancat.
Original:
tengo un antojo morboso de soñar contigo
de hacerte cosas que despierta no te hago
un poco por vergüenza
otro poco por quedarme con las ganas
mi madre se fue hoy al mediodía
¿quién va a hacer ahora
un análisis exhaustivo de mis sueños?
por otra parte Freud y mi madre
podían resultar bastante siniestros
demostrando que yo
como el resto de los seres humanos
soy una pervertida
admito que en efecto
este sueño que tengo ganas de soñar
no tiene ningún límite
ni siquiera en la cantidad imposible
de orgasmos que tendremos
yo me pregunto
si acaso estoy siendo
demasiado animal
no sé que sueñen los tigres
o los delfines
que según sé
son animales muy sexuales
papá dice que los pájaros sueñan
que lo leyó en una revista
yo no sé si eso sea cierto
o lo inventó
con la facilidad que inventa esos poemas
sin embargo
yo si sueño
y esta noche voy soñarte como yo quiera
voy a decirte esas cosas vulgares
que se me ocurren cuando no tienes ropa
y estas en mi cama
o en cualquier cama de cualquier parte
hoy te voy a gritar
esas palabras que guardo
en el bote de las cosas sucias
apenitas cierre los ojos
apenitas entre en ese mundo
donde una puede ser
lo que le venga en gana
voy a darte besos en el uyuyuy
y ayayay me vas a dar tú
te voy a morder hasta arrancarte un pedazo
que con esa maravilla que es soñar
no te va a doler
ni un poquito mañana por la mañana
ni te va quedar ninguna marca
que más adelante
cuestione tu mamá
o el fulano de la tienda
o la vieja cascarrabias del metro
que una vez que yo cierre los ojos
no van a existir
disculpa
pero no te pido ningún permiso
sin embargo
te doy toda mi autorización
de que en tu cama en tu sueño
o en la vida cotidiana
me hagas todo lo que tú quieras
si este poema resulta un tanto jarioso
cochino sucio
lluvioso húmedo empapado
puedo asegurarte que no lo es tanto
comparado con ese sueño
que esta noche voy a tener contigo
no habrá nada que me lo impida.
m'agrada veure/ com dos éssers es tornen/ un mateix brot de foc/ m'agrada veure'ls i cremar/ a la llunyania/ solitari
Autora: Anaïs Abreu D’Argence (Ciutat de Mèxic, 22 d'abril de 1982), poeta, narradora i exballarina. "Publicó sus poemarios artesanales ïsla perdida, ïsla del dragón y pelo corto en el 2008. Poemas y relatos suyos han aparecido en publicaciones nacionales y del exterior. Forma parte del colectivo las poetas del megáfono. En 2011 publicó Dualidad."Font: "El vouyerismo del sol". Vist a Vocales verticales.
Original:
me gusta ver
como dos seres se vuelven
un mismo brote de fuego
me gusta verlos y arder
a lo lejos
solitario.
Les teves paraules no travessen les parets? Modifica les teves paraules
Autor: Vicente Luy (Córdoba, 3 de maig de 1961 - Salta, 23 de febrer del 2012), poeta argentí.
Original: ¿Tus palabras no atraviesan las paredes? Modifica tus palabras. [ES]
Font: No le pidan peras a Cúper. Córdoba: Edició a càrrec de l'autor, 2003. Vist a La Voz.
Foto: Victoria Lagos.
Nosaltres, massa rebels per a tan poques revolucions
Autor: Vicente Luy (Córdoba, 3 de maig de 1961 - Salta, 23 de febrer del 2012), poeta argentí.Font: "Contrasentitdo". A: Poesía popular argentina. Editorial CLIC, 2009. Vist a Agencia Nan.
Original:
Nosotros, demasiados rebeldes
Para tan pocas revoluciones.
Foto: Victoria Lagos.
dilluns, 28 d’octubre del 2013
Estalvia gemecs i fes més ample el mar
Autor: Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de juliol de 1914 - 30 de novembre de 1984), poeta català.
Font: "El vell i el mar", dins Domini màgic. A: Domini màgic i Passeig d'aniversari. Barcelona: Empúries, 2009, p. 49.
Vaig a escriure una tragitragèdia
Durant tres segles, Espanya va guardar gelosament el secret de la Ineficàcia; sense haver-lo usurpat, havent-lo descobert pels seus propis mitjans, 'per introspecció', aquest secret el posseeix avui tot Occident
París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès.
Font: Syllogismes de l’amertume. París: Editions Gallimard, 1952. Silogismos de la amargura. Barcelona: Tusquets Editores, 1990 (tercera edició, 1997).
Equivalent: Durante tres siglos, España guardó celosamente el secreto de la Ineficacia; sin haberlo usurpado, habiéndolo descubierto por sus propios medios, por introspección, ese secreto lo posee hoy todo Occidente. [ES]
La foto d'una dona que llegeix és poc interessant, però la foto una dona que llegeix ensenyant les cuixes ja és més suggeridora i no només per les cuixes, sinó també per les expectatives que obre sobre l'ús que en farà
Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.
Font: De les "Notes" del seu bloc.
divendres, 25 d’octubre del 2013
Una mà al cor/ i una altra al sexe/ així ens vam jurar lleialtat mútua
Autora: Isabel Carlota Roby, escriptora veneçolana.Font: "Duele verle perdiendo".
Poema complet:
Una mano en el corazón
y otra en el sexoasí nos juramos lealtad mutua
nunca supimos si fuimos enemigos
o los más fieles amigos
nunca decidimos si matarnos
o levantar la copa y celebrar
el hacernos pedazos
las mentes
y los huesos.
Sé que escupimos muchas veces
la pena
vomitando el odio que teníamos
compartiendo el polvo y los finales
como drogas,
amarrados a la cama de madrugada
sin poder levantarnos y
tampoco dormir,
nos juramos el limbo
y lo alcanzamos
les rezamos a tu ego y al mío
y nos cansamos
como solíamos hacerlo con todo.
Hay un idioma de mensajes no enviados
pero las balas perdidas
siempre consiguen un cuerpo,
la memoria es tóxica
y el mundo está lleno
de agigantados.
Sé también que lo perdimos todo
y que si pudiéramos recuperarlo hoy
diríamos que si
aun con el riesgo
de perderlo una vez más
hay algo en el dolor
a lo que no podemos renunciar.
Tiempo habrá para pisar los cristales
y sangrar.
Tiempo habrá para cortar entrañas
y arrancarse las uñas con los dientes
Tiempo habrá para volver a mecerle las cunas
a los huérfanos.
Duele verle,
como la agonía de cien moribundos
como las manos frías, muertas:
como las revoluciones.
Duele verle
perdiendo
sin mí.
El millor d'estar casat és que tens sexe assegurat una o dues vegades a l'any
Autor: Perico Palotes, piulador.
Font: Del seu Twitter.
Original: Lo mejor de estar casado es que tienes sexo asegurado 1 o 2 veces al año. [ES]
Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés
Font: Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992) (1992).
Context:
Havíem deixat la vella arreglant la nena que havia nascut, que plorava a cor què vols. De sobte, es va adonar que la mare encara sentia dolors, la qual cosa se li va fer molt estrany, s’hi va atansar i la vella va veure esverada com la jove encara empenyia i al cap d’una estona va sortir un altre farcell embolcallat amb un tel blanc.
—Què és això, mare —preguntà la Teresa.
—És la colga, Teresa, i l’aniré a enterrar al femer.
[...]
Però la vella ja havia sospitat que dins aquell fardell hi havia una altra criatura. Va pensar tot seguit que dues criatures ja era el súmmum de la dissort, i que a la llarga també es moririen de gana, perquè la mare no podia criar-les per falta de llet. Colguem-la al femer —es va dir— i almenys que en quedi una. I així ho va fer. Com que ja s’havia fet de nit va deixar el nounat amb la seva mare i se’n va anar a dormir. Llavors va començar la lluita dins la consciència d’aquella pobra dona. [...]
La dona no podia dormir de cap manera, cada cop més intranquil·la, fins que ja no va poder més. Es va aixecar del llit, i mig despullada com anava, va baixar corrents cap a aquell femer, [...]
Allà mateix, tremolosa, va estripar aquell recobriment i a dintre hi havia la forma humana; la va agafar per les cames i li pegava al cul, però no deia res, ja semblava que s'havia mort. Després de molt lluitar la criatura va venir a la vida. Va arrencar un gran plor, que es va unir amb el crit de joia, que li va sortir sense ni adonar-se’n a la pobra dona. Més tard va poder veure que era una altra nena. La va pujar al llit a ensenyar-la a la mare, que va posar una cara entre contenta i esgarrifada. La padrina li ho va explicar tot, tal com havia anat i la dona va quedar conformada. Com ciarem les dues alhora? —digué—. Ja sabeu que jo no he tingut mai la llet massa abundant.
A la casa tenien una somera per portar llenya, anar a buscar les collites al camp, anar a mercat, etc. De temps immemorial sabien als pobles de pagès, que la llet d’aquests animals, era la més semblant a la de la femella humana. [...] I la casualitat va voler que aquella nit la burra pollinés, i va tenir prou llet per poder alimentar la segona nena abundosament. A la primera la va alletar la seva mare fàcilment.
Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava, que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés.
A la primera nena li van posar de nom Ventura i a la segona Joaquima, i aquesta criada per la somera va viure vint anys més que l’altra, seria per l’abundància que teia de llet, quan era petita?
Tu també vas venir en un temps de fred i soledat: l’amor va ser un oratge damunt del gebre gris
Nota: Xavier Ribalta canta Joan Margarit. Podeu escoltar el poema aquí.
Imatge: Del web de Xavier Ribalta.
Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català. Foto de l'autor: Josep Losada.
Font: "Flors blanques en la boira". A:
Poesia amorosa completa 1980-2000. Editorial Proa. Barcelona 2001, p. 182. Vist a Música de poetes (Lletra).
Poema complet:
Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.
Totes les revolucions han tingut com a lema una trilogia: llibertat, igualtat, fraternitat va ser de la Revolució Francesa; quan era jove em vaig adherir a la trilogia falangista que parlava de pàtria, pa i justícia. Ara, instal·lat en la maduresa, en proclamo una altra: cafè, copa i puro
Autor: Agustin de Foxá (Madrid, 28 de febrer de 1903 - 30 de juny de 1959), diplomàtic, escriptor i poeta espanyol. Font: "Foxá, conde de lo mismo: el español que salía en las novelas de Malaparte", de Cristóbal Villalobos (Jot Down).
Original: Todas las revoluciones han tenido como lema una trilogía: libertad, igualdad, fraternidad fue de la Revolución francesa; en mis años mozos yo me adherí a la trilogía falangista que hablaba de patria, pan y justicia. Ahora, instalado en mi madurez, proclamo otra: café, copa y puro. [ES]
Els trepes canvien els seus principis per finals feliços
Autora: Pilar de Francisco. "Guionista en @torresyreyesTVE Colaboro a veces en @HoyxHoyMadrid y actúo en las mejores líneas de metro."
Font: Del seu Twitter.
Original: Los trepas cambian sus principios por finales felices. [ES]
La societat no paga els escriptors, però admet que aquests es comportin com adolescents. Si no ho fan ells, qui ho farà? La societat vol que els artistes siguin diferents, estranys, que esdevinguin éssers separats. La societat els vol solitaris i narcisistes i que, de tant en tant, diguin una veritat que fa mal
Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.
Font: Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996.
No volem creure mai que ja és tard per a alguna cosa, però sempre es fa tard, i finalment, és massa tard
Font: Els germans Burgess. Barcelona: Edicions de 1984, 2013, p. 301. Col·lecció: Mirmanda, 113. ISBN: 978-84-15835-13-4. Traducció: Marta Pera. Vist a El racó de la paraula.
Imatges: Del seu web.
dijous, 24 d’octubre del 2013
La meva cigala és d'una mida estàndard, fins i tot petita, si ens hem de posar biològics. És petita, escanyolida, simpaticota. A mi —a altres no ho sé— la meva cigala em cau molt bé
Autor: Diego Medrano Fernández (Oviedo; 1978), novel·lista, poeta i asssagista.
Font: El clítoris de Camille. Barcrelona: Seix Barral, 2006. ISBN: 978-84-322-1208-6. Vist a Jot Down.
Original: Mi polla es de un tamaño estándar, incluso pequeña, si hay que ponerse biológico. Es pequeña, delgaducha, simpaticona. A mí —no sé a otros— mi polla me cae muy bien. [ES]
Foto: Joseph Tailor.
I aquí és quan t'adones que Déu et va donar un penis i un cervell, però no prou sang perquè funcionin tots dos alhora
Autor: Robin Williams (Chicago, Illinois, 21 de juliol de 1952), nom amb què és conegut l’actorcinematogràfic nord-americà Robin McLaurim Williams.
Font: "Live on Broadway" (2002). Vist a Wikiquote.
Original: And that's when you realize that God gave you a penis and a brain, and only enough blood to run one at a time. [EN]
Diego Medrano FernándezEl clítoris de Camille. A vegades dono les gràcies a la meva cigala. Ella que mai no protesta per res. Ella que està d'acord amb tot. Ella que viu adossada a mi com una estàtua, com un pinzell a la recerca del color, i no fa tanta gimnàstica, ni molt menys, com voldria o estaria realment disposada a fer
Autor: Diego Medrano Fernández (Oviedo; 1978), novel·lista, poeta i asssagista.
Font: El clítoris de Camille. Barcrelona: Seix Barral, 2006. ISBN: 978-84-322-1208-6. Vist a Jot Down.
Original: A veces le doy las gracias a mi polla. […] Ella que nunca protesta por nada. Ella que está de acuerdo con todo. Ella que vive adosada a mí como una estatua, como un pincel en busca del color, y no hace tanta gimnasia, ni mucho menos, como quisiera o estaría realmente dispuesta a hacer. [ES]
Imatge: Shunga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)