Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. Article complet:
Hi ha una anècdota potser apòcrifa, però que corre, segons la qual la nova doctrina del Constitucional sobre l'ensenyament del català -inclosa en la sentència de l'Estatut- és, almenys en part, conseqüència de la indignació que li va produir a un alt magistrat que Francesc Colomer, el nen de Pa negre, digués un por en lloc d'un para en el seu breu parlament d'agraïment a la gala dels Goya.
La interlocutòria del TSJC que ahir es va fer pública, però que és del 6 de març, és una estació més del viacrucis que llavors va començar i en el qual els litigants s'apunten victòries parcials sense que, de moment, no s'hagi modificat res de substancial. En aquesta nova estació, el que diu el TSJC és que, encara que no calgui canviar tot el sistema d'ensenyament per equilibrar les dues llengües -com pretenia Convivencia Cívica-, tampoc serà possible equilibrar-lo -per als alumnes les famílies dels quals ho demanin- de manera individualitzada, sinó que afectarà tota la classe. Si la interlocutòria s'apliqués, tindria efectes força surrealistes. Per exemple, si un fill nostre tingués la sort o la desgràcia de tenir com a company el fill d'una d'aquestes famílies, passaria a rebre una educació més bilingüe (menys catalana) sense que nosaltres hi poguéssim fer res.
Espasa de Dàmocles
Com que Ensenyament hi presentarà un recurs de cassació, el viacrucis continuarà i quedarem a l'espera del que hi acabi dient el Suprem, que graciosament pot desmuntar la interlocutòria o fer-la més real i amenaçadora. El resultat de tot plegat és que el futur i la viabilitat del català viu amb una permanent espasa de Dàmocles a sobre i a l'arbitri dels que pensen, contra clares evidències, que ja s'ha normalitzat prou i que ara convindria normalitzar més el castellà. L'espasa és de doble tall. D'una banda, mobilitza i indigna profundament els més catalanistes, que veuen en aquest tema potser l'únic casus belli que els uneix sense fissures. De l'altra, pot esquerdar una convivència entre vells i nous catalans que fins ara ha estat modèlica.
Tenint al cap aquest segon perill, que és la més temible amenaça per a l'actual procés sobiranista, la nostra reacció hauria de ser molt més freda i serena del que ens demana el cos. Siguem respectuosos al màxim amb tothom qui vol viure en castellà, sempre que fent-ho no obligui ningú a deixar-ho de fer en català, i posem els mitjans perquè tots els immigrants, també els espanyols, continuïn veient un plus clar i evident en el fet que els seus fills acabin l'ensenyament obligatori a Catalunya dominant totes dues llengües.
Perquè diguin el que diguin els alts tribunals amb seu a Madrid o Barcelona, qui viu a Catalunya sap perfectament que el castellà continua sent la llengua dominant (sovint, ofegadorament dominant) dels nuclis socials que integren la majoria de la població catalana i que, per tant, només posant el català en el centre de gravetat del nostre sistema educatiu podem garantir que aquest sistema bilingüitzi de manera efectiva.
Encara que sembli una paradoxa, un ensenyament bilingüe en totes les escoles i aules suposaria una greu amenaça per al mateix bilingüisme: els nens de les zones més profundament castellanitzades acabarien amb un català més que precari.
El que convé, doncs, és que el català es continuï associant a modernitat, benestar i europeisme, de manera que sigui el pragmatisme de qui es vol integrar plenament i no pas cap essencialisme abrandat el que el vagi fent la llengua de tots. En aquest conflicte, igual que en molts altres, mai farem prou per deixar clar qui són de debò els nacionalistes.
Font: "En català, per pragmatisme", article publicat al diari ARA (11/04/2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada