Hi ha dones que són com la primavera, dones-amants, que ens torben la sang i són incopsables, indomables, imprevisibles i juganeres com el raig del sol primaveral, i hi ha dones com l’estiu, com un prat estiuenc, càlidament acollidor, en el qual podem descansar, com la collita: aquestes són les dones-mares. Va pensar que la majoria dels homes es casen amb l’estiu i passen la resta de la vida desitjant la primavera

Autora: Monika Zgustova (Praga), escriptora, traductora i periodista.


Font: Contes de la lluna absent. A tot vent 533. Barcelona, Proa, 2010. Premi Mercè Rodoreda 2009. ISBN: 978-84-8256-573-6. Vist a Mots Muts Nats.


Nota 1: A Proa diuen: "L’obra narrativa de Monika Zgustova -que ens porta de Praga a Nova York passant per París, Barcelona i Sarajevo- exerceix una peculiar fascinació sobre el lector. Sempre hi ha alguna cosa important que hi batega, però que no és dita. Els personatges, sovint entre un amor perdut i un amor trobat, busquen per damunt de tot que no se’ls escapi la vida. Llegir els Contes de la lluna absent és una manera de replicar la fugacitat dels dies."


Nota 2: Vídeo en què Monika Zgustova explica el seu recull de relats.



Nota 3: Primer capítol del llibre, en PDF.


Foto: Josep Losada.

Els periodistes, els administratius i els encarregats de webs que aquí fan faltes poden estar ben tranquils, perquè, a casa nostra, la immensa majoria de ciutadans no les perceben. En alguns països els posarien a netejar vàters: sense escombreta, directament amb la llengua

Autor: Quim Monzó [Joaquim Monzó i Gómez] (Barcelona, 24 de març de 1952), escriptor català. 


Font: De l'article "Hortografia" (La Vanguardia, 29/05/2013).


Foto: Francesc Melcion.






 

La xemeneia d’un nou crematori elèctric treia la seva llengua de foc, i el fum negre de la carn cremada baixava arran de terra i produïa aquella coïssor a la gorja

Dibuix fet pel mateix Amat-Piniella de l’uniforme dels presoners de Mauthausen. 

Arxiu Comarcal del Bages. Vist a Mapa Literari Català 2.0.

Nota 1: Aquest any en fa 100 que va néixer l'autor. 


Autor: Joaquim Amat-Piniella (Manresa el 22 de novembre de 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 3 d'agost de 1974), escriptor, intel·lectual, activista cultural i polític, supervivent del camp de concentració de Mauthausen.

Font: K.L. Reich. Barcelona: Edicions 62-Orbis, 1984 . Vist a Mapa Literari Català 2.0.

Nota 1: A Mapa Literari Català 2.0 diuen: "Mesos després de ser alliberat Mauthausen i els seus camps annexos, Joaquim Amat-Piniella s’instal·la a Andorra, on escriu la que serà la seva obra més significativa: K.L. Reich. La novel·la –que no apareixerà publicada fins a l’any 1963- exposa de manera escruixidora les vivències del mateix autor, supervivent de l’horror nazi. Considerada una de les principals aportacions europees a la literatura concentracionària, K.L. Reich ofereix un complex retrat de l’ànima humana, lluny de maniqueismes, però no pas exempt d’una visió humanista."

Josep Arnal, Ferran Planes, Pere Vives i Joaquim Amat, el febrer del 1940. 

Arxiu Comarcal del Bages. Vist a Mapa Literari Català 2.0.

Entrada del camp de concentració de Mauthausen, on Amat-Piniella va passar 
gairebé cinc anys. Col·lecció particular. Vist a Mapa Literari Català 2.0.

Retrat d’Amat-Piniella l’any 1945, poc després d’haver estat alliberat d’un dels camps 
annexos de Mauthausen. Arxiu Comarcal del Bages. Vist a Mapa Literari Català 2.0.

Coberta de la segona edició de K.L. Reich. Col·lecció particular. 
Vist a Mapa Literari Català 2.0.

Reconec que sóc individualista i, com a bon solitari, sóc molt solidari, però amb qui tinc més a prop

Nota: Per molts anys. 


Autor: Ferran Torrent i Llorca (Sedaví, l'Horta, 30 de maig de 1951), escriptor i periodista valencià. 


Font: «Un tros de conversa amb Ferrant Torrent». (Avui, 18/02/2010). Vist a Viquidites. 


Foto: Del seu web.

Funcionari depressions

Autor: El Cojo de Lepanto, piulador lleidatà.




Font: Vista al seu Twitter.

Busquem senyora de la neteja ètnica

Font: De l'espectacle Baby Bum, del 9 al 26 de mig del 2013 a La Seca Espai Brossa de Barcelona. Llegim a l'ARA: "El projecte [...] consisteix en un recital de poesia, aforismes i accions que reflexiona sobre la crisi que repercuteix en les vides dels fills del baby boom, l'increment de natalitat que es va produir després de la Segona Guerra Mundial, entre els anys 40 i 60. Per parlar d'aquest fenomen, els artistes parteixen de la idea estètica d'un globus punxat en un parc d'atraccions." Vist a La Vanguardia.

Autors: Accidents Polipoètics, Xavier Theros & Rafael Metlikovez. Hiperclorhídricos. Barcelona (Catalunya, Europa). Segons la Viquipèdia, "Accidents Polipoètics és un grup de polipoesia format per Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964) i Xavier Theros (Barcelona, 1963) que combina poesia, performance i humor."

El problema de les paraules és que s'empastifen de lletres

 

Autors: Accidents Polipoètics, Xavier Theros & Rafael Metlikovez. Hiperclorhídricos. Barcelona (Catalunya, Europa). Segons la Viquipèdia, "Accidents Polipoètics és un grup de polipoesia format per Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964) i Xavier Theros (Barcelona, 1963) que combina poesia, performance i humor." 

Font: Del seu Twitter.

Original: El problema de las palabras es que se ponen perdidas de letras. [ES]

Vídeo: Fragment de l'espectacle d'Accidents Polipoètics Fe, esperanza y cha-cha-chá. Teatre Tantarantana. Barcelona.

Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou, en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporadaCrec en les migranyes, l'avorriment de les tardes, la por als calendaris, la traïció dels rellotgesCrec en les perversions, en els nostres capricis amb arbres, princeses, primers ministres, gasolineres abandonades (més belles que el Taj Mahal), núvols i ocellsCrec en la inexistència del passat, en la mort del futur i en les infinites possibilitats del present

Autor: James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre de 1930 - Londres, 19 d'abril del 2009), escriptor anglès.

Font: What I believe (1984). En castellà: En qué creo. Traducció de Claudia Kozak, extreta de la revista Artefacto.

Zum Blauen AffenEm van explicar que, quan tenia divuit anys, va marxar a París per esdevenir un gran delinqüent o, si no ho aconseguia, en escriptor.Si el propietari d'un establiment al qual vas amb freqüència esbossa sobtadament un somriure al veure't és que es s'ha assabentat alguna cosa sobre tu, o algú li ha previngut en el teu contra.Parla irònicament sense somriure. Somriu sense parlar

Autor: Walter Serner (Karlsbad, Txèquia, 15 de gener de 1889 - Riga, Letònia, 23 d'agost de 1942), escriptor alemany.


Font: Manual para embaucadores (o para aquellos que pretendan serlo). Santander: El Desvelo Ediciones, 2011. Traducció: Luisa Guitiérrez Ruiz. Aquesta citació és anterior a la publicació del llibre en castellà, la va traduir Hernán D. Caro per a la revista El Malpensante, núm. 77, març-abril del 2007.


Equivalent: Habla irónicamente sin sonreír. Sonríe sin hablar.  [ES]


Nota: Segons l'editorial, Walter Serner és "el padre del Movimiento Dadá. Esta es una obra de capital importancia para entender la vanguardia del primer cuarto del siglo XX, una obra polémica, dentro y fuera del Movimiento, que guarda, casi un siglo después, toda su frescura. Divertida, provocadora, de gran belleza, el libro son realmente dos: el Manifiesta Dadá propiamente dicho y el Manual de Embaucadores en el que Serner expresa en 591 aforismos una visión del arte y la sociedad cargada de ironía y lucidez y que aún se sostiene."

La gent em diu feminista sempre que expresso sentiments que em diferencien d'una estora o d'una prostituta. Rebecca West, novel·lista i periodista britànica

Autora: Rebecca West (Kerry, Irlanda, 21 de desembre de 1892 - Londres, 15 de març de 1983), pseudònim de l'escriptora i periodista Cecily Isabel Fairfield, adoptat de la obra d'Ibsen Rosmersholm.


Original: People call me a feminist whenever I express sentiments that differentiate me from a doormat or a prostitute. [EN]


Font: "Mr. Chesterton in hysterics". The Young Rebecca, ed. Jane Marcus, p. 219. Vist a Wikiquote.


Foto: Wikipedia.

Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poetes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs

Autor: Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), editor, escriptor i filòleg.


Font i context: 'Doncs bé, per a tranquil·litzar-vos, m’agradaria ara reproduir ací la justificació –la prosètica en diu l’autor– que el poeta i editor Jordi Cornudella va haver de redactar per a encapçalar la selecció dels seus poemes que el crític Manuel Guerrero va incloure en l’antologia Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Barcelona: Editorial Empúries, 2001): “Em sembla que he reeixit en la intenció, que em devia formular fa dotze o tretze anys, de no tenir una poètica pròpia. Me n’interessen moltes, això sí, i moltíssim: les de Carner, Catul, Góngora, Íbic de Règion (que el temps ha esbocinat deplorablement) i les de bastants altres. Com que m’he esforçat a precisar la manera com els llegeixo, m’he definit la poètica de cadascun d’ells: una meva poètica de lector, que em serveix per tenir tractes d’estricta i planera quotidianitat amb els seus versos. I és que m’hi relaciono com amb els espàrrecs: per la dèria de collir-los, pel vigorós increment sensitiu, emotiu i intel·lectiu que em produeix cada sortida al bosc, per la satisfacció plena i memorable de cada truita (sempre la mateixa i sempre diferent), o potser només per costum, però no per cap afany d’exhibir-me en tribunes de més o menys immerescuda anomenada. Confio, doncs, que els versos que escric no manifestin, tret de la més ferma ambició de pulcritud en les idees, els ritmes i les paraules, cap poètica singular que m’hagi de confondre amb aquells que sí que en tenen d’una hissada al pal de la bandera. Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poetes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs. [31.3.1999.]”.' Vist a l'article "Espàrrecs, truites i prosètica", d'Esteve Betrià (Temps de Franja, any 9, núm. 81, desembre del 2008).

Dins el martell del vent tot ens defuig. I no tinc casa: solament reposo en la fugida

Autor: Joan Todó Cortiella (la Sènia, 1977), escriptor. I piulador.



Font: Del poemari El fàstic que us cega. Barcelona: La Breu Edicions, Alabatre 39, 2012. ISBN_ 978-84-939632-6-2. Vist a Núvol.


Foto: De Traces.

Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim, i que ens està demanant que continuem mentint

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991),

escriptora catalana.

Context: Qui enganya és més just perque fa allò que va prometre i qui es enganyat és més savi, car aquell qui té sensibilitat és facilment impressionat per la voluptuositat de les paraules. Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim, i que ens està demanant que continuem mentint.

Font: Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 8429732810.

Quan a les mans d'un jove com jo –16 anys– arriba un exemplar de les Obres Completes de José Antonio i, com a tal, sent la necessitat imperiosa de fer ràpidament alguna cosa útil, a aquest jove se li presenten dos possibles camins. El primer consisteix a portar una vida còmoda, fàcil i sense complicacions, allistat o 'apuntat' a una organització del Moviment. En el segon, es tracta de prendre una decisió tan complexa com costosa. És militar al costat dels falangistes independents

Autor: José María Aznar López (Madrid, 25 de febrer de 1953), polític espanyol.

Font: D'una carta enviada a la revista SP (01/09/1969). Vist a "Un escorpí, una granota i Aznar" (ARA, 29/05/2013).

Original: Cuando a las manos de un joven como yo -16 años- llega un ejemplar de las Obras Completas de José Antonio y, como tal, siente la imperiosa necesidad de hacer rápidamente algo útil, a este joven se le presentan dos posibles caminos. El primero consiste en llevar una vida cómoda, fácil y sin complicaciones, alistado o "apuntado" en una organización del Movimiento. En el segundo, se trata de tomar una decisión tan compleja como costosa. Es la de militar al lado de los falangistas independientes.

"En política no se está para empatar ni heredar, sino para ganar"Tal com està redactada la Constitució, els espanyols no sabem si la nostra economia serà de lliure mercat o per contra lliscarà per perillosos pendents estatalitzadors i socialitzants, si podrem escollir lliurement l'ensenyament o ens encaminem cap a l'escola única

Autor: José María Aznar López (Madrid, 25 de febrer de 1953), polític espanyol.

Font: De l'article "La abstención. La lección de la historia" (Nueva Rioja, 23/02/1979). Vist a "Un escorpí, una granota i Aznar" (ARA, 29/05/2013).

 
Original: Tal y como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o por el contrario va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza o nos encaminamos hacia la escuela única.

Aquí comença el cul del món

Nota: Els nazis es refereixen a Leningrad, segons aquest bloc.


Original: Hier beginnt der Arsch der Welt! [DE]

La letargia, la tarda, la pluja, la pena, l'esfondrament general, el neguen tant a un, que un s'aferra, a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor, brufada d'esperit

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Si una tarda...". A Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.) Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia. Vist al bloc Si dubto és que sóc, si penso és que sóc.

Poema complet:


    Si una tarda
    plou la tristesa i lluen sota el baf
    les carrosseries dels cotxes, tot creuant
    els semàfors, el fang i el fàstic
    de la ciutat humida;
    si una tarda
    un surt cansat de fer feina i plou,
    i plou la tristesa i plou tant que els cecs
    s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
    com pot un aguantar els ulls de les nines
    boges, els ulls de les nines lletges!
    La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
    l'esfondrament general,
    el neguen tant a un, que un s'aferra,
    a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
    brufada d'esperit.

Amics, anit, perdoneu aquesta petita excitació. Us he de dir... que he decidit seguir vivint, vestir-me com vosaltres, correctament, amb corbata; i, com cal, traçar-me uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Amics...". A Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.) Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.

Poema complet:

Amics, anit,
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir…que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament,
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles -gessamins, donzelles, libèl·lules-
i tantes d’altres coses -escenes casolanes,
familiars, escenes de violència-,
anit, doncs…

És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció! Enyoro l'una i l'altra amb una recança tan culpable com invencible... aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d'herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, ¡incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor són nous i plens d'esperança!

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 



Font: Incerta glòria (1956).

Hi ha poetes que, en llegir-los, sents com si estigueres reordenant la casa d'un altre

Autora: Alba Camarasa Baixauli (Guadassuar, 1987), "poeta d'anar per casa. Inventora en un pla imaginari d'un tren d'alta velocitat entre Reus i Guadassuar. Educadora d'ofici, entre molts altres desficis". I piuladora.



Font: Del seu Twitter.

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat com l’aigua pel torrent o el vent per la prada. Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan, el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar

Autor: Omar Khayyam (Nishapur, Ariana, 18 de maig de 1048 - 4 de desembre de 1131), poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa.

Poema com déu mana:

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.

Font: "Quarteta 1". A: Quartetes. Martorell: Adesiara, 2010. Vista a Vilaweb. Podeu llegir les 11 primeres quartetes aquí. 

Traducció del persa: Àlex Queraltó Bartrés.

Es dilatava el sexe, i jo, dilatava els ulls i vaig copsar, per les sangs carnoses, un crit que em deia: crida! I ara crido, ara que ho sé tot del sexe i dels fills de puta, quan més fonda la mort, més endins de la terra!

Autor: Xavier Giol Abril, poeta manresà, em sembla.



Font: Poema inèdit vist a Tinta xinesa.



Poema complet:

Com m'ha agradat llegir-te en una llengua
que diuen que es mor.

Quina sensació d'avinença i ablaniment
portar-la de pujada cap els espadats,
l'espluga, la carranxa, la puta merla
de les darreres foscors.

Es dilatava el sexe, i jo, dilatava els ulls
i vaig copsar, per les sangs carnoses,
un crit que em deia: crida!
I ara crido, ara que ho sé tot
del sexe i dels fills de puta,
quan més fonda la mort, més endins de la terra!

D'on ve la profunditat de l'amor sinó de la negació del coneixement? El que en el coneixement és mediocre en l'amor es torna absolut. Tot coneixement objectiu és mediocre; posa en relació els objectes i els fa perdre valor. Coneixem una cosa per fer-la igual a les altres; com més coneixem, més comuna, vulgar i mediocre es torna la realitat, perquè el coneixement mai no 'salva' res, sinó que progressivament destrueix l'ésser

Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 -  
París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès.

Font: El libro de las quimeras. Barcelona: Tusquets Editores, 1996.

Sinopsi: El libro de las quimeras es en realidad el primer verdadero ajuste de cuentas de Cioran con la ilusión omnipresente en la que vive, cegado, engañado y envilecido por sus propias quimeras, el ser humano. No obstante, pese a su desgarro y su desesperación, Cioran encuentra en la vida elementos para reconciliarse con ella. Uno de ellos, la música y, aquí, Mozart: «Siempre que escucho su música me crecen alas de ángel», o «No quiero morir, porque no puedo concebir que un día sus armonías me sean extrañas para siempre»...

Condemnar un poeta per malversar

Autor: Graff Von Ketekasko, piulador. "Egologista y flipántropo. Soy como montar en bici, nena. En mi saco."



Font: Del seu Twitter.

La memòria és als petons

Autor: Álvaro Salvador Jofre (Granada, 1950), catedràtic de Literatura Hispanoamericana i Espanyola.


Original: La memoria está en los besos. [ES]


Font: "Aforismos urgentes" (El Cultural, 14/01/2011).

La vida pot continuar el seu curs. Aquí. Allà, no: enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es mourà fins que no hi tornis

Nota: Avui fa 101 anys que va néixer Tísner.


Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català.

Font: Al cap de 26 anys, Barcelona: Editorial Pòrtic, 1972, P. 21. Vist a "Memoria y Retorno Del Exilio Republicano Catalán", de Roser Pujadas Comas d’Argemir (Universitat Rovira i Virgili i Universitat Autónoma de Barcelona).

Context: A l’exili, insensiblement, hom elabora una imatge perfecta del seu país. […] Se’n fa una terra incontaminada i incontaminable […] sense adonar-se que allò que hom ha fet realment ha estat clavar a distància una injecció paralitzadora. Immobilitzem un breu moment de la història del país i el magnifiquem al nostre grat, disfressant-lo de perenne. […] Mai no s’adverteix l’instant en què una exageració es torna una convicció… […] El fet és que, en el llarg període d’exili, hom detura el temps respecte al país d’origen. […] La vida pot continuar el seu curs. Aquí. Allà, no: enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es mourà fins que no hi tornis.

Equivalent: En el exilio, insensiblemente, uno elabora una imagen perfecta de su país. […] Uno hace de su país una tierra incontaminada y incontaminable […] sin darse cuenta de aquello que uno ha hecho realmente ha sido clavar a distancia una inyección paralizadora. Inmovilizamos un breve momento de la historia del país y lo magnificamos a nuestro gusto, disfrazándolo de perenne. […] Nunca se advierte el instante en el que una exageración se transforma en una convicción… […] El hecho es que, en el largo período de exilio, uno para el tiempo respecto al país de origen. […] La vida puede continuar su curso. Aquí. Allí, no: más allá del océano, específicamente en aquel triangulito que añoras histéricamente [Artís-Gener hace referencia a la forma más o menos triangular de Cataluña], todo se ha paralizado. Nada no se moverá hasta que no vuelvas [ES] [Traducció de Roser Pujadas Comas d’Argemir]

Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes dels enemics de Catalunya

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol tenir res d'ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una "región" bilingüe amb un "idioma oficial único". Dit d'altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat. M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Autor: Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 9 de desembre de 1973), periodista, s'inicià professionalment com a crític musical en les revistes catalanistes. 


Font: D'una carta del 1973. Vist al "Mirador Xammarià" d'Acontravent.


Context: En pensar-hi, em ve a la memòria el fet següent: l’any 1972, Eugeni Xammar va rebre una carta dels organitzadors d’un homenatge a Xavier Regàs, convidant-lo a assistir-hi. Com que el text era bilingüe, els el va tornar amb una llarga resposta de la qual cal citar aquest paràgraf: «El meu gest no vol tenir res d’ofensiu per a ningú. Però és perfectament explicable. Parlo correctament set llengües. N’escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüe amb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit». Davant d'una situació semblant el meu refús és total, categòric, irreversible. Entre la llista dels firmants de la convocatòria per a l'homenatge a Xavier Regàs, m'ha semblat, per exemple, molt natural, de trobar-hi la signatura del senyor Esteve Bassols, ninot altament representatiu del bilingüisme oficial i grassament remunerat.
M'ha semblat en canvi, tristíssima, consternant, la desfilada, sota la bandera, més aviat bruta, del bilingüisme, d'altres noms que a Catalunya tenen, o haurien de tenir, un valor representatiu. O és que potser a Catalunya ja no hi ha ningú que representi o vulgui representar res d'estricament i exclusivament català?

Cap als rojos he sentit sempre una repugnància semblant a la que senten les damisel·les cap a les rates

Autor: José Maria García Rodríguez (Muros, Galícia, 6 de febrer de 1912 - San Juan, Puerto Rico, 2006), advocat, jutge, diplomàtic i escriptor. 


Original: Hacia los rojos, he sentido siempre parecida repugnancia a la que sienten las damiselas hacia las ratas. [ES]


Imatge: Del diari ABC (11 d'agost de 1979).


Font: D'un article al diari Solidaridad Nacional, òrgan de la Falange. Recollit a Fantasmones rojos: La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940), edició a cura d'Eulàlia Pérez i Vallverdú. Barcelona: Acontravent, 2009. ISBN: 9788493676575. Vist a EditantAcontravent.


Resum argumental del llibre: 'Entre els anys 1939 i 1940, el periodista Miguel Utrillo Vidal va dirigir i participar activament en la secció "Fantasmones rojos", una sèrie de retrats de polítics, escriptors, poetes, músics, etc., que es publicava regularment al diari falangista de Barcelona Solidaridad Nacional, i que eren escrits per col·laboradors diversos del periòdic.
"Fantasmones rojos" és, sense cap mena de dubte, la mostra més brutal de com Miguel Utrillo Vidal i els seus camaradas victoriosos van dur a terme una de les operacions de càstig més salvatges contra el catalanisme cultural i polític i els màxims representants de la Segona República. Carregats d'odi i rancúnia, marcats per la misèria moral més profunda, van insultar i difamar, van trepitjar l'honor de les persones, els van acusar injustament i els van condemnar. I tot això amb la impunitat que donava ser amos de la victòria i representants de la màxima "Ha llegado España".
Sota la mirada benèvola de les noves autoritats i la complicitat d'amics i companys de la nova situació, Miguel Utrillo i els seus camaradas van poder carregar sense pietat contra Francesc Macià, Pau Casals, José Antonio de Aguirre, Carles Riba, Pompeu Fabra, Ramon Peypoch, etc., amb la seguretat que mai no haurien de demanar perdó i el convenciment que allò formava part de la la "justicia de Franco"'.