Punt de trobada Punts en comú Sense perdre el punt El punt ge Una puntzella Al Punt de Suert Puntillisme El puntor: Joan Punts Tres punts: Puntserrat Caballé, Adrià Puntí, Eduard Puntset… Punt de cocció, punt d’ebullició, punt de reflexió… Punt-drive Punt com? Punt cat?

Autor: Xavier Giol Abril, poeta manresà, em sembla.



Font: “Llibreta d’apunts i de puntes”, poema inèdit vist a El bloc efímer.




Poema complet: 

Punt de sortida.
Esteu a punt?
Apunteu!
Primer punt (el punt): (dos punts)
dos punts. (que ja són quatre punts)
Els punts sobre les is.
Punts de vista, punts de creu, punts cardinals, punts suspensius…
Punts de llibre, fent punt. Les puntaires. L’apuntador.
Punt de cadeneta… Puntes de coixí. Pes-punt. Taló i punta.
Match point
Punt de partit
Punt de partida
He perdut el puntrol.

Punt de trobada
Punts en comú
Sense perdre el punt
El punt ge
Una puntzella
Al Punt de Suert
Puntillisme
El puntor: Joan Punts
Tres punts:
Puntserrat Caballé, Adrià Puntí, Eduard Puntset…
Punt de cocció, punt d’ebullició, punt de reflexió…
Punt-drive
Punt com? Punt cat?

De puntetes
Al punt de la mitja nit
El punt de la puríssima
A la una en punt
El fill de punta
D’un cop de punt
Li clavà una punta
Apunta i dispara
Pim, pam, punt.
Quina punteria!
Punt de mira, punt de fuga… puntuació
punt i coma.
Li van treure els punts… de sutura
El carnet de punts.
Al despuntar el dia a Puntacana.
Li tallem les puntes?
Quina puntada!
Punt… i apart: punt i apart. Punt i seguit.

Gèneres de punt

La bandera japunt-esa
Punter
Puntevedra
Pilota de ping-punt
Punt-zero
El punt del diable
Fent punta
Mala punta!
El dinar és a punt
Un punt-pourri
Un puntal
Un punt negre
Punts fora de casa
Punts de diferència
Punts de connexió
Punts d’assistència
Punts de llum
Punt i ratlla.

Repunt
Indepuntdència! És puntssible!
Punt i final
Ho he dit … i punt!

La felicitat no existeix, només es desitja

Autor: Jordi Puntí Garriga (Manlleu, 1967), filòleg i escriptor.



Font: Maletes perdudes. Barcelona: Empúries, 2010. ISBN: 978-84-9787-616-2.

La diversitat lingüística pot semblar cara, però ho és tant com la democràcia. El monolingüisme jivaritza

Autor: Màrius Serra i Roig (Barcelona, 1 de maig de 1963), escriptor i ludolingüista.

Font: "Cim o càstig". A: Hodel Dilluns (24/02/2013).


Nota: "El mot jivarització (amb ve) és un derivat de jívaro que no vol dir pas ‘convertir en jívaro’ (com es podria deduir automàticament de la formació), sinó que s’usa figuradament per referir-se a una pràctica d’alguns pobles jívaros consistent a reduir els caps dels guerrers enemics morts en combat. No es tracta d’un terme, sinó més aviat d’una forma argòtica."

L'Índia ha canviat molta més gent que cap altre lloc del món, a excepció de Nova York, la Patagònia, Roma, París, Londres, Samarcanda, Jerusalem, Vladivostok, el Tirol, Marràqueix i Can Brians

Autor: Quim Monzó [Joaquim Monzó i Gómez] (Barcelona, 24 de març de 1952), escriptor. 


Font: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Biblioteca Mínima, 178. Barcelona: Quaderns Crema, 2010.



Foto: Francesc Melcion.

Acceptar la Medalla d'Oro al Mèrit en les Belles Arts seria acceptar l'autoritat del Govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessa en absolut ni la cultura ni l'educació

Autor: Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, 25 de març de 1935), compositor i assagista.

Font: D'unes declaracions recollides a La Vanguardia (28/11/2013).

Foto: Arxiu de Josep Soler LV  / Xavier Gómez.

Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure!

Nota: "Estrenem el videoclip de "Mozart", una de les peces de l'últim disc de la cantant, dedicat al poeta lleidatà [Màrius Torres]"



Autor del poema i font: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català. "Mozart", poema inclòs a Poesies. A cura de Joan Sales. Coyoacan: Quaderns de l’Exili, 1947.

Autora de la cançó i font: Meritxell Gené, cantautora i artista catalana. "Mozart", cançó del disc Així t'escau la melangia (Khlamor, 2013), en homenatge a Màrius Torres


Foto: Del seu web.


Poema com déu mana:

     Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
          volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
     ala d'un ordre en moviment,
          ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
     però és música, viure!

                 Gener, 1941

El dret a la pròpia vida, als pensaments propis ia la seva expressió oral i escrita sense traves ens semblava tan naturalment nostre com la respiració, com els batecs del cor

Nota: Avui fa 132 anys que va néixer l'autor. 


Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.




Font: Montaigne (1942). Barcelona: Acantilado, 2008.  


 


Context: Y por otro lado, aquella libertad individual, cuyo más decidido heraldo de todos los tiempos había sido Montaigne, no nos parecía necesitar todavía, hacia 1900, una defensa tan pertinaz. Porque, ¿acaso no era ya una evidencia desde hacía mucho tiempo? ¿No era ya posesión, garantizada por la ley y la costumbre, de una humanidad emancipada desde mucho antes de la dictadura y la esclavitud? El derecho a la propia vida, a los pensamientos propios y a su expresión oral y escrita sin trabas nos parecía tan naturalmente nuestro como la respiración, como los latidos del corazón. Ante nuestros ojos se abría el mundo entero, tierras y más tierras, no éramos prisioneros del Estado ni esclavos al servicio de la guerra ni estábamos sometidos al arbitrio de ideologías tiránicas; nadie corría el peligro de ser proscrito, desterrado, expulsado o encarcelado. Y, a los de nuestra generación, nos parecía que Montaigne daba tirones inútiles a cadenas que creíamos rotas hacía tiempo, sin sospechar que el destino las había forjado ya de nuevo para nosotros, más duras y crueles que nunca. Y así, honrábamos y respetábamos su lucha por la libertad del espíritu como una lucha histórica que para nosotros era superflua y fútil desde mucho antes. Una de las misteriosas leyes de la vida es que descubrimos siempre tarde sus auténticos y más esenciales valores: la juventud, cuando desaparece; la salud, tan pronto como nos abandona, y la libertad, esa esencia preciosísima de nuestra alma, sólo cuando está a punto de sernos arrebatada o ya nos ha sido arrebatada.

Qui pensa lliurement, respecta tota llibertat sobre la terra

Nota: Avui fa 132 anys que va néixer l'autor.


Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.


Font: Montaigne (1942). Barcelona: Acantilado, 2008, p. 82.


Equivalent: Quien piensa libremente, respeta toda libertad sobre la tierra. [ES]

Precisament l'excés de saber impartit ofega la capacitat de formar-se una imatge personal del món

Nota: Avui fa 132 anys que va néixer l'autor.


Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.


Font: Montaigne (1942). Barcelona: Acantilado, 2008, p. 42.


Equivalent: Precisamente el exceso de saber impartido ahoga la capacidad de formarse una imagen personal del mundo. [ES]

No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta

Autor: Rainer Maria Rilke (Praga, 4 de desembre de 1875 - Val-Mont, Vaud, 29 de desembre de 1926), poeta txec en llengua alemanya.

Font: "Carta quarta". A: Cartes a un jove poeta. Barcelona: La Llar del Llibre, 1984, p. 38. Vist a Lleixes i a Sa jungla i es bosc animat.

Context: M’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta. Potser porta en vostè la possibilitat de crear, de plasmar, com una forma de viure especialment feliç i autèntica: eduqui’s per aquesta tasca [...]

El fair play és cosa d'antics tennistes, de bany diari, llegir premsa assossegada i no aixecar la veu al casinet. Ser just és cosa de virtut, d'Aristòtil i no de Nietzsche, comprendre la natura humana i destriar el bé del mal.

Autor: Valentí Puig i Mas (Palma, Mallorca, 14 d'abril de 1949), escriptor i crític literari.

Font: "Justos". A: Altes valls. Els llibres de Óssa Menor, 316. Barcelona: Edicions Proa, 2010. ISBN: 9788475881836.

Foto: Carles Mercader.

Poema complet:

El fair play és cosa d'antics tennistes, de bany diari,

llegir premsa assossegada i no aixecar la veu al casinet.

Ser just és cosa de virtut, d'Aristòtil i no de Nietzsche,

comprendre la natura humana i destriar el bé del mal.

Siguem homes justos fins i tot si ens pot perjudicar.

Siguem homes justos, llarga cadena del ser, gent

que sotmet els instints, gent que fa plat i no tria.

La bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és

Autor: Valentí Puig i Mas (Palma, Mallorca, 14 d'abril de 1949), escriptor i crític literari.


Font: Porta incògnita. Barcelona: Destino, 2002, p. 53.


Foto: Carles Mercader.

Al lector se li van omplir de sobte els ulls de llàgrimes, i una veu afectuosa li va dir a cau d'orella: —Per què plores, si tot en aquest llibre és de mentida? I ell va respondre: —Ja ho sé; però el que jo sento és de veritat.

Autor: Ángel González (Oviedo, 6 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener del 2008), poeta espanyol.


Font: Nada grave. Madrid: Visor, 2008. Vist a La maga.


Original:

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
—¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
—Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

Això que vostès anomenen cor és bastant más avall del quart botó de l'armilla

Autor: Georg Christoph Lichtenberg (Ober-Ramstadt, 1 de juliol de 1742 - Göttingen, 24 de febrer de 1799), escriptor satíric i científic alemany.

Font: Quaderns de notes. Girona: Edicions de la ela geminada, 2012. Edició i traducció: Amadeu Viana.

Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Context: Durant el segle XX, Catalunya no podia jugar fort perquè el número de soldats morts en alguns camps de batalla era superior a la seva demografia. Després de la II guerra Mundial, només amb els alemanys que van ser desplaçats s’hauria pogut repoblar el nostre país quatre o cinc vegades. Ara el context és diferent. Però, en canvi, igual que va passar el 1914, l’equilibri entre ordre i llibertat es resoldrà en funció de l’estira i arronsa entre els vincles creats pels agents més creatius i la tendrència dels estats a conservar antics monopolis. L’Europa del Castell de Kafka és tan inviable com l’Espanya del corredor ferroviari central promoguda per Madrid. Cal un equilibri més sensat entre el nord i el sud perquè el continent funcioni com una unitat. Després de segles de colonització del mediterrani per part dels països atlàntics, Barcelona i la xarxa de ciutats que l’alimenten és la capital del sud amb més múscul per refer aquest equilibri interior. Això és una cosa que els catalans venim dient des dels temps de Jaume Balmes i que la història ha anat confirmant amb un fracàs rera l’altre tant d’Europa com d’Espanya.
Ara tenim l’oportunitat i el deure d’aplicar-ho. Ens juguem tot el segle XXI. Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos.


Font: "L'oportunitat", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (27/11/2013).

No estem parlant només d defensar el català a l'escola, estem parlant d la nostra cohesió social. No ens dividiran, Catalunya un sol poble!Que el senyor Miguel Bosé no vulgui entendre que la vicepresidenta de Catalunya s'expressi en la llengua pròpia de Catalunya en qualsevol acte que es faci a Catalunya és molt trist

Autor: Miquel Calçada i Olivella (Sabadell, 13 d'agost de 1965), periodista i  empresari.


Citació completa: "'El presentador era Miguel Bosé, que ha vingut a Catalunya tres-centes mil vegades i parla molts idiomes. En parla molts de romànics, de cosins germans del català, i l'entén i si volgués fins i tot el podria parlar', ha explicat Calçada. I encara: 'La vice-presidenta de la Generalitat, Joana Ortega, es va adreçar al públic, va fer una salutació en castellà i va fer tot el discurs en català. Un cop va haver acabat, la gent va aplaudir, va sortir Bosé i va dir que quina pena, que segurament era interessant allò que havia dit però que com que ho havia dit en català la gent no ho devia haver entès.'

I ha expressat així el malestar: 'N'hi havia per a aixecar-se i marxar, però per respecte a la gent que treballa en això [de la Gala Sida Barcelona] no ho vaig fer. Que el senyor Miguel Bosé no vulgui entendre que la vice-presidenta de Catalunya s'expressi en la llengua pròpia de Catalunya en qualsevol acte que es faci a Catalunya és molt trist. Em va saber greu.'"


Font: Llegit en una notícia de Vilaweb: 'Miquel Calçada molest amb Miguel Bosé pel menyspreu al català: "N'hi havia per a aixecar-se i marxar"', el 26 de novembre de 2013.

La gent rica no m’acaba de fer el pes perquè als pobres ens fan sentir uns pallussos amb el pas canviat. Aviam, tampoc no som pobres. Diria que som mitjanets. El que tenim és molta sort. Això sí. Però vaja, que no està bé que els rics ens facin sentir pallussos amb el pas canviat a la gent mitjaneta.¿Sabrà la gent del futur que els gats de vegades s’esbatussen de matinada? Perquè en aquella època ¿hauran inventat una substància que farà que els gats no s’esbatussin? La nit passada vaig somiar que dos dimonis cardaven i al final va resultar que només eren dos gats que s'esbatussaven prop de la finestra. ¿La gent del futur coneixerà el concepte «dimonis»? ¿Trobaran peculiar la nostra creença en els «dimonis»? ¿Hi haurà «finestres», ja que hi som?

Autor: George Saunders (Amarillo, Texas, 2 de desembre de 1958), escriptor estatunidenc. 


Font: Tenth of December. Nova York: Random House, 2013. De la citació en català: "El  Diari de les noies Semplica", conte de: Deu de desembre. Barcelona: Edicions de 1984, 2013, p. 111. Traducció de Yannick Garcia. 


Foto: George Saunders Books.

Gilead. Farrar: Straus and Giroux, 2004. En castellà: Galaxia Gutenberg, 2011. El nostre somni de vida s'acabarà com s'acaben els somnis, abruptament i completament, quan surt el sol, quan arriba la llum. I pensarem, tota aquella por i aquella angoixa eren per no res

Nota: Avui fa 70 anys que va néixer l'autora.

Autora: Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 26 de novembre de 1943), novel·lista i assagista estatunidenca.


Font: Gilead. Farrar, Straus and Giroux, 2004. En castellà: Galaxia Gutenberg, 2011.

m’agradaria que m’estrangulessis per veure’t en l’hora darrera els ulls./ la nineta, el blanc, la por de perdre’m

Autora: Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, 1973), poeta, dramaturga, traductora, "potser performer" i activista poètica.


Font: Nuar. Vic: Editorial Emboscall, 2004. Vist a El vertigen del trapezista.


Foto: Del seu web.

Quina enveja més sana que em rosega per dins ara mateix

Autor: Clausman. "Tuits con ese estilo único que tanto abunda."


Font: Del seu Twitter.


Original: Qué envidia más sana me corroe por dentro ahora mismo. [ES]

Si no sóc astrònom, per què tinc aquest telescopi?

Autor: Bukkshit! "Gentil al carrer i fill de puta al Twitter. Lleidalona."



Font: Del seu Twitter.

Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista . 


Context:
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Font: "Cambra de tardor". A: Les dones i els dies (1968). També a: Da nuces pueris. Barcelona: Josep Pedreira, 1960. (Les Quatre Estacions; 2). [2a ed. Barcelona: Empúries, 1987 (El ventall; 1); 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Poesia; 18).]

La vida és sols una ombra passatgera, un trist comediant que gasta fums i s’escalfa damunt de l’escenari una hora, i no se’l sent piular mai més. Una història que ve a contar un beneit inflada de soroll i ferotgia, que al capdavall no significa res!

Autor: William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 23 d'abril de 1564 - 23 d'abril de 1616 del calendari julià; 3 de maig de 1616 del calendari gregorià), poeta, dramaturg i actor anglès.


Font: Macbeth. Barcelona: Editorial Bruguera. 1979. Vist a Tinta xinesa.




 

Calia que hagués mort un xic més tard;

hi hauria hagut un temps per tal paraula!

L’endemà i l’endemà i l’endemà

pugen poc a poquet, dia per dia,

fins arribar a la síl·laba darrera

del que es recorda. I tots nostres ahirs

han fet de llum per a un grapat de folls

en el camí que du cap a la cendra.

Apaga’t, consumeix-te, curta flama!

La vida és sols una ombra passatgera,

un trist comediant que gasta fums

i s’escalfa damunt de l’escenari

una hora, i no se’l sent piular mai més.

Una història que ve a contar un beneit

inflada de soroll i ferotgia,

que al capdavall no significa res!

Mentre la gent escriu públicament sobre pecats secrets, jo m’he proposat escriure secretament sobre pecats públics

Autor: Georg Christoph Lichtenberg (Ober-Ramstadt, 1 de juliol de 1742 - Göttingen, 24 de febrer de 1799), escriptor satíric i científic alemany.

Font: Quaderns de notes. Girona: Edicions de la ela geminada, 2012. Edició i traducció: Amadeu Viana.

Ella el desfarga mentre ell fa lliscar les mans per sota el jersei. Un veritable univers de passió s’amaga sota els texans. Per uns instants tremola com Lolita, com Lulú o tantes altres. Mai una nit d’octubre havia estat tan càlida. Plou. I 'sota les voltes diu Marta que es mulla'.

Autor: Iñaki Rubio (Barcelona, 1974), llicenciat en Humanitats i escriptor. I piulador.


Font: "Històries prohibides de la biblioteca", conte vist al seu web.


Context: Surten a fora. És fosc. Tornen a uns jardins quiets, oblidats de la ciutat, un paradís aïllat del soroll de cotxes, del brogit de la gent i que el vespre enfonsa en un univers íntim, allunyat dels milers de llums que tremolen a les finestres i que a Barcelona dibuixen un horitzó esquitxat d’aquella mena d’estels artificials. S’abracen, es besen, les mans intenten dir el que els llavis no aconsegueixen expressar. Ella olora els seus cabells, sent que les mans d’ell, vigoroses, recorren la seva esquena i sent un calfred. Comença a ploure, senten que la nit els ha donat un edèn particular i que són el centre d’aquell univers que orbita al seu voltant.

És una història secreta i prohibida. Massa per poder repetir-la. La pluja és més intensa i es refugien sota un porxo gòtic. Xops, protegits per la fosca en un racó, es lliuren al moment de plenitud. Ella el desfarga mentre ell fa lliscar les mans per sota el jersei. Un veritable univers de passió s’amaga sota els texans. Per uns instants tremola com Lolita, com Lulú o tantes altres. Mai una nit d’octubre havia estat tan càlida. Plou. I sota les voltes diu Marta que es mulla.

Quan dic a aquests pares que a Finlàndia gairebé no hi ha reunions de pares a les escoles se’m queden mirant desconcertats. “I què fan, llavors, quan tenen un problema amb un nen en una escola?” “Tenen una tècnica revolucionària —els contesto—: parlen amb el nen.”

Autor: Gregorio Luri Medrano (Azagra, Navarra, 1955), professor de filosofia. 


Font: De l'article "Chamfort y otras futesas" (20/11/2013), al seu bloc. 


Original: Cuando les digo a esos padres que en Finlandia no hay apenas reuniones de padres en las escuelas se me quedan mirando desconcertados. "¿Y qué hacen, entonces, cuando tienen un problema con un niño en una escuela?". "Tienen una técnica revolucionaria -les contesto-: hablan con el niño". [ES]

Els llibres no es fan de la mateixa manera que es fan els nens: es fan com les piràmides. Hi ha un pla llargament meditat, i llavors grans blocs de pedra es col·loquen l'un damunt de l'altre, i és una feina que trenca l'espinada, fa suar i pren molt de temps. I tot això per a no res! Senzillament és al desert! Però hi sobresurt espectacularment. Els xacals s'hi pixen a la base, i els burgesos s'hi enfilen de quatre potes, etc.

Autor: Gustave Flaubert (Rouen, 12 de desembre de 1821 - Croisset, 8 de maig de 1880), escriptor francès. 


Original: Les livres ne se font pas comme les enfants, mais comme les pyramides, avec un dessin prémédité, et en apportant de grands blocs l’un par-dessus l’autre à force de reins, de temps et de sueur, et ça ne sert à rien! et ça reste dans le désert! mais en le dominant prodigieusement. Les chacals pissent au bas et les bourgeois montent dessus, etc. [FR] 


Traducció: Vicenç Pagès Jordà, a Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Barcelona: Empúries, 1998, p. 114.


Font: Carta a Ernest Feydeau (1857). Vist a De casa al club.

Sabem que un imbècil ha entrat a casa quan, després de mirar les prestatgeries de llibres, ens demana si els hem llegit tots

Autor: Valentí Puig i Mas (Palma, Mallorca, 14 d'abril de 1949), escriptor i crític literari.



Font: Porta incògnita (reedició conjunta de Bosc endins i Matèria obscura. Barcelona, Destino, 2002, p. 196.



Foto: Carles Mercader.

Jo sóc jo i la teva mare, que s'ha ficat al pis i no hi ha qui l'en tregui, amor meu. Però t'estimo una barbaritat, tia

Autor: Súper Mayor. "El futuro fui yo una vez."


Original: Yo soy yo y tu madre, que se ha metido en el piso y no hay quien la saque, cari. Pero te quiero un montonazo, tía. [ES]


Font: Del seu Twitter.

A les fosques tenia bon aspecte, la llum del carrer que entrava pel vidre esmerilat de la finestra del bany em perfilava el cos, però sabia que no havia de cometre l'error d'encendre el llum. Havia passat a formar part de la categoria sempre creixent de les coses que fan més goig si no encens el llum.En Morgenlander va somriure encara més, i les vores dels ulls se li van arrugar com un Pare Noel de grans magatzems que té sensacions estranyes quan una noia li seu a la falda. Quan els seus pits em van caure a les mans, va ser com la primera gota de pluja que toca un metall tan sec i tan rovellat i tan calent pel sol que s'evapora instantàniament i deixa el metall sec una altra vegada. La meva mescla es decanta clarament cap a l’acceptol, amb un toc molt lleuger de penediol per donar-li aquell puntet agredolç i prou addictol perquè l’anhel no decaigui ni en els moments més foscos. En vaig esnifar una ratlla amb un bitllet de cent enrollat, i no vaig trigar a notar-ne els efectes. Era cosa fina. Vaig estar anys temptejant amb les proporcions, però quan vaig ensopegar amb aquesta mescla exacta vaig saber que havia trobat la meva fórmula màgica, el meu grial. Em feia sentir exactament com necessitava sentir-me. Millor.‏Havia passat a formar part de la categoria sempre creixent de les coses que fan més goig si no encens el llum

Autor: Jonathan Lethem (Nova York, 19 de febrer de 1964), escriptor estatunidenc.

Font: Pistola, amb música de fons. Barcelona: Males Herbes, 2013. Traducció: Rafael Ràfols Gesa. Vist al Twitter del Vicenç Pagès Jordà.

Rancorosa i nostàlgica, la civilització construeix una petita ciutat dins de cada bosc i un petit bosc dins de cada ciutat. Aquest exercici es multiplica fins a l'infinit a l'interior de cada persona

Autora: Erika Martínez. "Nació en 1979. Es doctora en Filología Hispánica y licenciada en Teoría de la Literatura por la Universidad de Granada. Ha publicado los poemarios El falso techo (Pre-Textos, 2013) y Color carne (Pre-Textos, 2009), que obtuvo el Premio de Poesía Joven Radio Nacional de España. Es también autora del libro de aforismos Lenguaraz (Pre-Textos, 2011). Ha preparado la edición de Quiroga íntimo (Páginas de Espuma, 2010) y de varios volúmenes de poesía contemporánea chilena, argentina y española publicados por Visor, DVD, Renacimiento y la UNAM."


Font: Lenguaraz (Pre-Textos, 2011). També és al seu web.


Original: Rencorosa y nostálgica, la civilización construye una pequeña ciudad dentro de cada bosque y un pequeño bosque dentro de cada ciudad. Se multiplica este ejercicio hasta el infinito en el interior de cada persona. [ES]


Foto: Del seu web.