dimecres, 29 d’abril de 2009

Així com una jornada ben treballada produeix una dolça son, així una vida ben usada causa una dolça mort

Autor: Leonardo da Vinci (Vinci, Toscana, 1452 - Le Clos-Lucé, Amboise, 1519), fou un pintor, escultor, enginyer, arquitecte i inventor italià.

Font: Llegit a les Viquidites.

Nota: Dedicada al meu sogre, Manuel Milian Ruiz, que avui ens ha deixat, a 79 anys (a.c.s.).

14 comentaris:

marc ha dit...

Us acompanyo en el sentiment.

Una abraçada.

Puigmalet ha dit...

Una abraçada ben forta a tots, en especial a la Cristina.

David Gálvez Casellas ha dit...

Em sap molt de greu. Una abraçada ben forta per tots.

D.

Allau ha dit...

Ho sento, Víctor, rep una abraçada.

Galderich ha dit...

Una cita molt encertada per a algú que estimem i creiem que ha acomplert aquesta fita tant difícil.
Una abraçada.

vpamies ha dit...

Gràcies, companys.

Helena Arumi ha dit...

Víctor, a mi se'm va morir el pare el 1 de febrer passat. I no sabria com dir-te que hi ha un buit irreparable, una arrel profunda del nostre ésser que desapareix. El pitjor no són els primers dies, doncs encara no hi ha hagut temps per l'enyor. Et deixo una cosa humil que vaig escriure i llegir el dia del seu enterrament:

Voldríem dedicar unes paraules al nostre pare que ben segur que els que el vareu conèixer us en sentireu partícips.
Cap feblesa, cap follia. Et sentim en nosaltres pel teu hàlit genuí i per la teva fortalesa.
Tota la vitalitat i optimisme que vas vessar en el nostre món romandran intactes: escarpres en el pensament, que ens construeix fidels a una manera de ser i ens gronxa plàcidament en les hores fredes.
La vida conserva tot el sentit que va tenir sempre. Per això, et diem adéu sense cap ombra de tristesa, ans al contrari, amb el goig i la felicitat d’haver compartit amb tu la nostra vida. Gràcies.

La teva esposa i filles.

Helena Arumi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Helena Arumi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Helena Arumi ha dit...

ai, ho sento!, se m'ha repetit!
Bé, et deixo un altre cosa per la teva Cris:

Fora del camí
as marxar fora del camí, per endinsar-te en els viaranys del somni i vas deixar el teu cos inert sense vida. La mort t'esgarrapà l'esguard mentre ens fitaves una tarda d'hivern, i un calfred ens escortà fins la realitat de la teva absència.
Ara sovint som plor amagat, cansament i desesperança. Ja no volem viure com abans, en la inconsciència de la mort. No volem caure des de dalt, de castells de sorra inexistents, de miratges esgarrats per sempre. Volem la veritat del dolor. Ni morfina, ni ansiolítics. Volem la cruesa de la vida en safata de plata. I si és possible en dosis petites, per desenvolupar anticossos.

molts petons, sigueu forts pels que pateixen.
mariona

Helena Arumi ha dit...

D'una carn que un dia va ser nostra

Com un lladre em furtes l'alè,
aigua a les mans regalimen
vida que barboteja a les acaballes
del que resta obert als ulls del món.

Ja no tinc por del deliri de la mort,
massa lluites perdudes. Sóc vençut.
Home d'argila que abandona la revolta.

Sento ombres al darrere, com abans:
en un xiuxiueig somort que barrina
aquelles esperances que trencaven l'alba.

Ara, enterro els meus morts,
cadàvers d'una carn
que un dia va ser nostra.

Moro en tu, exhalant somnis impossibles
dins d'un pou de llum que s'apaivaga
a poc a poc, com les brases d'un incendi.

Helena Arumi ha dit...

Vivíssim

I encara et sento les passes de tant en tant. Em giro per retrobar el teu esguard rialler i tant sols hi veig un buit immens que no abasta la teva figura. Un cop, un esglai sobtat del destí que em posa paranys i m'atrapa en el record vivíssim de qui vas ésser.
No sé si encara ets, sense cos físic sinó com l'èter literari que deien que restava d'aquells que ja havien mort. O com un bocí més de l'energia global de l'univers que amara totes les partícules animades o sense alè - com les pedres - que també són, malgrat no tinguin cor que els bategui. O potser sí que poden sentir la brisa suau després de la tempesta, la pluja que cau a raig sense demanar avinença i les veus dels vius quan s'acosten a la natura primera, allà on rauen les raons de la vida o d'allò desconegut que ens pertany, malgrat la seva insignificança.
I et percebo a prop, vigilant, atent; a recer d'aquells que tant t'han estimat els desitjos i el temperament soberg que et vessava enfora i niava en tots aquells que t'ensopegaven. Vas deixar un rastre invisible en molts de nosaltres. Ara, seguim el rastre com desvalguts de tu, però el reprendrem, doncs hem de traçar el camí que algú ens va ofrenar sense demanar-ho.
Aquest cop costarà. Sempre costa. Aquesta cursa d'obstacles, de vegades perd tots els sentits que vàrem imaginar per no afligir-nos. I ara, un sotrac sec i fort, sense beina protectora de tendreses. Servarem intacte el brot de bellesa sorgit en cada gest, en cada mirada que embolcalla el teu silenci cridat endins, introspectiu, minvat del temps dels bullicis. I sentirem quelcom en l'emoció figurada, que ni tant sols sabem certa, ni cert deu ser el que sentim ni el que som. Però, això ja no importa.
Vull cridar el teu nom a la vora d'un riu amb molts arbres a prop, dins la solitud feréstega que basteix el nostre respirar. I sé del cert que em donaràs la mà i em duràs molt lluny, allà on no hi ha desencisos ni absències perpètues, només un xiuxiueig somort que ens retornarà la vida.

(Disculpeu, estic molt afectada per la mort del meu pare i tots els mots em duen envers ell)

Petons!

vpamies ha dit...

Helena, malauradament la mort no ens és aliena. Hem d'aprendre a conviure-hi. I de la mateixa manera que acomiadem amics i familiars, cíclicament també anem donant la benvinguda als nounats. És el cicle mort-vida.

Segur que a la Cristina li agradarà molt llegir els vostres comentaris i mostres de suport quan tingui un moment per anar tornant a la rutina del dia a dia.

La mort té un gran aliat, que és el temps. O potser podríem dir millor que és un aliat de la vida?

Gràcies a tots un altre cop.

Puigmalet ha dit...

Merci per aquesta humanitat generosa, Helena. Emociona.